Entrevista a Mª Elena Morató, cornudellenca de Barcelona
Maria Elena Morató (1958). Llicenciada en Ciències de la Informació, crítica d’art i pintora, són només algunes de les facetes del seu ampli currículum vital. Amb profundes arrels familiars a la vila, resideix i treballa a Barcelona, on té en perspectiva gran quantitat de projectes professionals i personals, entre els darrers, l’espai virtual Recurell-Art, un nom triat en homenatge a la terra dels seus avantpassats. En aquesta entrevista, parlem amb aquesta cornudellenca de Barcelona de temes diversos… Sobretot de Cornudella, com no.
Carles X. Cabós / Cornudellablog.cat. Cornudella de Montsant, 11 novembre – 2 desembre 2014.
Què és Recurell-Art?
És un projecte d’espai virtual que m’ha permès convergir diferents interessos culturals absolutament personals: l’art i el periodisme. Recurell-Art és una galeria des d’on puc mirar al passat i explorar el present de la creació plàstica. Recuperar i visibilitzar artistes de la generació anterior a la meva amb els qui d’una manera o altre vaig coincidir; amics i mestres del meu pare i coneixences efímeres fetes en l’època en què vaig exercir la crítica d’art d’una manera més intensa. La mirada de l’avui fixa els ulls en amics, companys de projectes i aventures plàstiques diverses, talents que vaig descobrint per les diferents geografies viscudes. Vaig triar el nom de Recurell des del sentiment, refermant la connexió emocional amb la terra i el passat. De fet és una herència del meu pare, que va rescatar aquesta paraula avui gairebé desconeguda per un projecte seu, perquè a través d’ella evocava la Cornudella i les muntanyes tan estimades de la seva infantesa.
El teu pare era un enamorat de Cornudella, fins el punt que la vila el va fer fill adoptiu l’any 1999. Tu també portes aquest poblet prioratí dins el cor… Que representa Cornudella en la teva vida?
És una pregunta que m’he fet moltes vegades. I la resposta no em resulta pas senzilla. Cornudella no és només el poble del meu pare; amb els anys es va convertir en quelcom també íntimament meu. Com a flaixos, em venen a la memòria situacions dels anys 60 i 70, llocs i persones que ja no hi són: els dinars a la Venta, la Fonda Montsant i la Fonda del Recó (i van ja tres generacions d’amistat); el toll del Coco i els seus crancs vermells; les visites a ca la Perocha (família llunyana del pare) i el Pepet; a ca la Florina i els seus bocinets de coca i aigua fresca; els pintors Esteve Roig (a qui vam posar el renom de “lo dallò”, ja que sempre ho deia) i Enric Pinet (que tenia casa on ara es troba la Fundació del Manuel Aragonés, també cosi llunyà del meu pare); les llargues sobretaules amb la Mercè i el Batista Espasa (pagès intel.lectual, poeta de la terra, que sempre tenia històries interessants per explicar, trufades d’humor sorneguer)…
Podries dir un d’aquests primers records?
Mirant enrera, el primer record que tinc de les contrades és de quan tenia uns 7 anys, durant una excursió familiar a Siurana; jo plorant de cansada, aturant-nos a mig camí a beure aigua d’un brollador que sorgia d’una gran paret de pedra. El meu pare ens va fer vasos improvisats amb la cartolina de dibuixar que sempre duia a sobre.
I com va ser l’ evolució de referent familiar a lligam íntim?
A mitjans dels 70 vaig començar a acompanyar al meu pare en sortides pictòriques: ell amb el seu cavallet i jo amb la meva petita capsa que m’havia regalat als 12 anys el tiet Rafel. Va ser llavors que vaig tenir les primeres lliçons pràctiques de pintura. Vaig poder comprovar que les muntanyes no eren sempre verdes sinó que amb la llunyania agafaven tonalitats blaves i grises. Quin doble descobriment! Primer per la miraculosa constatació cromàtica i després per entendre que els quadres del meu pare no eren tan estranys (plens de muntanyes blaves). Així va començar a teixir-se el meu vincle personal amb aquest poble, a través del paisatge. Curiosament (o potser no tant) el meu primer quadre, que encara conservo, el vaig pintar el 1970 a Cornudella, al llavors bonic camí del cementiri.
Llavors, el paisatge és per tú molt més que quelcom físic?
I tant! Va ser als 17 anys, en començar a venir amb amics a fer excursions, que em vaig adonar que tenia una necessitat irracional (atàvica?) de pujar a Cornudella i a Siurana al menys una vegada a l’any. Vint anys més tard aquesta obsessió (com l’anomenava la meva mare) va sumar un altre component: el pantà. Vaig descobrir una experiència quasi religiosa en el fet d’estar a primera hora del matí, completament sola, al mig de l’embassament, escoltant el silenci de la vida, el murmuri dels sons atemperats que sorgien més enllà de les ribes; del batec inesperat d’ales fugint o dels peixos que tallaven la superfície de tant en tant… una superfície que, en aquestes hores de calma, era ben bé com un mirall en un paisatge màgic del qual en respirava l’aire intemporal. Potser aquesta sensació no és aliena a la història secular del Montsant com a muntanya espiritual. Tot això va fer que jo mateixa acabés per considerar-me néta adoptiva de les muntanyes cornudellenques. Vet aquí tot lo que representa Cornudella per a mí.
Quines diferències trobes entre aquella Cornudella dels anys 70 i l’actual?
Que ja no és aquell poble desconegut i perdut per les muntanyes del Priorat; que han desaparegut els meravellosos colors que sorgien de la terra en dies de tempesta per l’antiga carretera a Siurana (l’asfalt és necessari, ho se, però a mi m’agradava més la terra nua); que ja no puc vindre quan vull perquè els allotjaments sempre estàn a tope… De tota manera, la meva sensació quan pujo és la mateixa; ha canviat la gent, ha canviat l’aspecte (amb blocs de cases horrorosos), però jo sempre m’hi trobo bé. És la meva terra.
Per a una persona com tu, que acostuma a venir al poble en transport públic, és realment pràctic aquest transport per arribar a Cornudella?
Uffff mare meva… quina complicació pujar a Cornudella, sobre tot des de fa un parell d’anys. No quadra mai res, jajaja… per venir un dia haig de fer nit dos dies! l’alternativa és el taxi… en fi….ja t’ho pots imaginar. Clar que, millor que en tartana potser sí que ho tinc…
Perquè sobretot des de fa un parell d’anys? Què ha canviat?
Perquè ja no hi ha la furgoneta del correu, que treia de molts apuros i anava genial.
En la teva obra hi apareix sovint l’Àfrica Mediterrània i Sahariana. Com i quan descobreixes Àfrica, i per què t’atreu?
Hi ha dos aspectes que m’hi han apropat i que es complementen: un és pictòric i l’altre és cultural. Abans d’aterrar al Magrib a principis dels 80, el meu univers pictòric girava a l’entorn dels grisos i un espectre cromàtic de foscos, tant pels temes que tractava com per una marcada influència de l’existencialisme sartrià i altres intel.lectuals francesos. A Tunísia els ulls s’em van obrir a una llum molt més diàfana i tonalitats més vives: blaus clars, rosats, ocres… i el blanc com a cohesionador!… I ja no vaig poder resistir l’atraccció de ciutats com Marràqueix, Tetuan, Alger, Kairuán i tantes altres per tot el nord d’Àfrica. L’altre gran encontre va ser el desert. Jo ja coneixia la màgia cromàtica que s’amaga als Monegros, pero la immensitat i riquesa dels deserts algerians i libis es tan extraordinària com les vivències que ens regalen el Hoggar, el Tassili i l’Akakus. Podriem dir que la recerca de paisatges ho és d’espais vitals on encabir-me, on trobar la felicitat més profunda, aquella que no depèn de res concret ni de ningú. Pel que fa a la cultura, l’apropament va propiciar una certa especialització periodística, que es va fer palesa en articles, publicacions, conferències i exposicions diverses.
I com va ser que hi vas aterrar als anys 80? Ja t’hi senties atreta abans d’anar-hi o vas descobrir l’atracció arrel d’aquell primer viatge?
Hi vaig anar a fer un curs intensiu d’àrab, pero el punt de partida de tota aquesta deriva acadèmico-vital té una data concreta, un esdeveniment polític emmarcat en la primera crisi del petroli dels 70: l’assassinat del rei Faisal d’Aràbia Saudita el 1975. A la curiositat pel personatge, la família i el país va seguir un interès creixent per le cultures d’influència àrabo-islàmica.
Darrerament has penjat alguns vídeos a internet, sobre la restauració del Tríptic de Sant Joan, la diada castellera de Festa Major, i alguns altres. Tens molts projectes d’aquest o un altre tipus en marxa?
Al vídeo, com a eina de divulgació, hi vaig arribar arran de la meva recerca musical al Sahara. Era l’única manera de copsar danses i tradicions musicals. Tinc un munt d’hores de vídeo que estan esperant ser muntades per sortir a la llum. Per resumir podríem dir que tinc feina acumulada per 5 anys de treball intensiu ajuntant tots els projectes que tinc oberts.
Parlant de vídeos, no puc de deixar de fer-te una pregunta. El diumenge 24 d’agost vas enregistrar el primer castell de 7 dels Brivalls de Cornudella, a la Plaça de la Vila. Quines emocions vas tenir i vas copsar a la Plaça quan es va aconseguir el 4de7?
Quan va néixer el meu fill (fa més de 30 anys), estant un dia de castells a la plaça de la Vila vaig decidir que volia que fos Brivall. La colla es va desfer perquè, deien, no hi havia pinya. Però evidentment, des de Barcelona estant i sense cotxe aquest desitg hagués estat impossible. El 24 d’agost vaig pujar expressament a veure i enregistrar els Brivalls i la diada completa. Vaig pensar que vosaltres us centrarieu en la vostra colla, i jo volia guardar la panoràmica completa de la plaça, no només el primer pla. Va ser superemocionant.
Hi ha alguna obra en concret del teu pare que et recordi de manera especial la seva/vostra vinculació amb el poble?
No, no una obra, sinó les fotos antigues, els documents i els papers de la família, que fan que el vincle meu actual estigui ben ancorat en un passat que he rastrejat fins a tres segles enrere.
L’època del notari Josep Mas Roger… És l’avantpassat més remot que has trobat en les teves investigacions genealògiques cornudellenques?
He arribat fins a Isidre Mas, que va viure a cavall entre els segles XVI i XVII. No he pogut anar més enrere perquè al llibre de batejos més antic que es conserva de Cornudella (ara a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona) es fa molt difícil de llegir pel sistema d’anotació i escriptura emprat. De fet, gràcies al mecenatge particular, vaig poder fer que el digitalitzessin, de manera que en qualsevol moment puc reprendre la investigació des de casa. El dubte que se’m planteja, de tota manera, és trobar quin fet històric o circumstància accidental va fer que una família de pagesos esdevingués de terratinents i anés conquerint quotes de poder (ajudats per familiars amb càrrecs eclesiàstics i matrimonis molt ben arranjats). La nissaga de notaris, que va començar, al menys dins la família Mas, amb Mas i Roger (notari apostòlic i “de Reynos”, que era la categoria màxima, d’àmbit peninsular) va mantenir un grau de poder alt al llarg del s. XVIII, que en les següents generacions els canvis polítics es van encarregar de minvar. Una història ben apassionant.
Al llarg d’aquesta recerca deus haver trobat personatges o fets curiosos…
La recerca està només esbossada, però hi ha un personatge que va deixar un rastre peculiar. És el Francisco Domingo Mas, oncle de la meva àvia. Va ser alcalde a mitjans del XIX. Sabem pels seus escrits el tipus d’ensenyament acurat que va rebre, els llibres que va llegir, com eren els seus mestres, alguns dels seus anhels i peripècies familiars durant la guerra amb els francesos. Tenim un parell de llibretes manuscrites que vam escanejar i penjar al blog de l’Arxiu Morató Aragonés. Per un retall de paper sabem que li deien “Regiments” i pensem que ell pot ser l’origen del renom Cal Regiments, amb què després va ser coneguda la meva família. Encara avui podeu veure al cementiri el nínxol 29 amb un bonic relleu en marbre blanc: Propiedad de Fco. Domingo Mas. Un altre paperet curiós diu: “Al Bolleti Oficial Nobre. de 1846 se troba la dotació que tenen los llops que matan y axis mateix las guineus. Los llops se diferencian del preu de mascles â femellas y â las guineus únicament se fa la diferencia de vellas â novellas y las vellas estan dotadas â once duros y sinch cuartos per cada una”. Coses així, del dia a dia… La investigació i la història, doncs, ens esperen.
Moltes gràcies Elena per respondre les preguntes de Cornudellablog.cat. Vols dir alguna cosa més?
Ja que em dones l’oportunitat, animaria a tothom a revisar les seves fotos antigues, papers i documents vells. Hi ha molts tresors que resten amagats. Que els donin a conèixer als historiadors. I moltes gràcies a Cornudellablog, el lligam virtual amb els que sóm lluny del poble.
–
Aquesta entrevista es va publicar a Cornudellablog.cat l’1 de febrer de 2015.
—