Sortida: Diumenge 17 (excursió nocturna). Tornada: Dilluns 18 de juliol de 2011. Itinerari: Sant Joan del Codolar – Grau del Montsant – Pla del Meloner – Serra Major (Sant Crist) – Barranc de la Bruixa – Cova del Serret.
Després d’uns dies d’haver-ho decidit, el diumenge 17 de juliol de 2011, la Glòria, el Quim i jo vàrem fer una excursió nocturna fins a la cova del Serret, aprofitant que aquella nit hi havia d’haver lluna plena. El temps entre Sant Joan del Codolar i la Cova del Serret havia de ser d’aproximadament 1’30 h, potser dues hores a més estirar i comptant les parades. Però la cosa es va complicar una mica, i en fer-se negra nit vàrem tenir alguns petits problemes d’orientació que van retardar la nostra arribada a la cova… Més d’una hora!! En fi, ja se sap: “El saborT de la aventura!” Això si, la lliçó que vam aprendre és que quan no comptem amb la llum a la que estem acostumats quan anem d’excursió de dia, la cosa es pot complicar molt!
Vam anar fins l’aparcament de Sant Joan del Codolar, on vam deixar el cotxe i vam agafar el sender que surt d’allí mateix, senyalitzat. A les 21 h, minut amunt minut avall, vam iniciar la marxa. Al cap d’uns 10 segons -es veia venir- vam fer la primera parada, per posar bé la motxilla del Quim (foto), que portava el sac de dormir penjant de manera poc professional i li feia bastanta nosa.
Arreglat l’assumpte, vam continuar xino xano poc més de 10 minuts fins trobar el sender GR 174-1, és a dir, el sender que puja des de Cornudella o Grau del Montsant. Continuem amunt, i al cap de mitja hora passem pel pas del Grau del Montsant. La nit i la foscor ens van confondre…
En sortir del Grau, anant en direcció a la Cova del Meloner sen’s va fer negra nit. Però ho teníem tot controlat, perquè ja comptàvem en que es faria de nit durant el trajecte. Hi havia d’haver lluna plena, però la foscor era gairebé total. No passa res, el lloc el coneixem de tota la vida, on vas a parar. Un servidor aviat se’n va adonar de com canvien les coses quan és negra nit, quan no hi ha els punts de referència que coneixem… quan la foscor no és fosca, si no negra! A partir d’aquí, comença el festival de desgavells.
A la primera de canvi i equivocadament, vàrem deixar el GR i ens vam desviar cap a la dreta, per un senderó que em sembla que porta als cingles de Sant Joan, però no estic segur. Per sort, uns minuts més endavant vàrem veure que no anàvem bé, i vam fer la volta fins retornar al punt on havíem deixat el GR. De totes maneres, ja havíem perdut 10 o 15 minuts.
Continuant pel retrobat GR, i més endavant deixant-lo a la nostra esquerra en el punt on se’n va cap a la Cova Santa, continuem recte en direcció a la Cova del Meloner. En aquell moment no sabem que ja estem al Pla del Meloner, perquè en no veure la cova no reconeixem el lloc.
Quan estàvem a punt d’arribar a la Cova del Meloner (no vam veure la gran balma degut a la foscor) ens vam tornar a equivocar fatalment i tenint la cova del Meloner a davant dels morros, sense arribar a veure-la i ni sense saber que ja estàvem al Pla del Meloner, és a dir, en el lloc correcte, ens vam desviar cap a la dreta per un altre senderó equivocat. Pujant per aquest senderó, que potser també pujava cap a la Serra Major, i gràcies a l’alçada, vam veure dibuixada a l’horitzó, a l’altre costat de la fondalada, la silueta del Sant Crist. Per fi un punt de referència. I una evidència de que no anavem bé. Havíem de tornar a baixar a la fondalada.
La fondalada que teniem a sota, que als nostres ulls no era res més que una gran taca negra, era el Pla del Meloner, tot i que no ho sabíem. En no haver trobat la Cova del Meloner, vàrem pensar que aquella fondalada era una altra, i que ens havíem equivocat de camí en algun lloc.
Així les coses, vàrem fer una reunió d’emergència allí mateix per decidir com deixar de fer el ridícul, perduts a dos metres de casa… De moment vam fer un cigarret i quatre bromes referents al temps i a la lluna plena que brillava esplèndidament per la seva absència. “Sort dels frontals” va ser una frase bastant repetida durant una bona estona… Des d’allí estant ens va semblar que la silueta del Sant Crist estava força lluny, un altre efecte de la foscor i la desorientació ja que en realitat estava molt aprop, només calia baixar d’on erem fins el Pla del Meloner, travessar-lo i pujar fins al davant mateix del Sant Crist, en plena Serra Major. Però és clar, això aleshores no ho teníem tan clar. Així que, tornant a desfer el camí , vàrem tornar a passar una altra vegada a escassos metres de la Cova del Meloner sense veure-la i vam anar desfent tot el camí fins el darrer lloc conegut. Eren ja gairebé les 11 de la nit. Així doncs, vam desfer el camí fins al Pas del Grau del Montsant.
Tornant a sortir des del pas, i ara amb el mapa a la mà tot i haver estat aquí desenes de vegades (però sempre de dia) vam resseguir les marques del GR exactament per on havíem passat abans. Aquesta vegada vàrem arribar al davant mateix de la Cova del Meloner. Una vegada situats, ara si, vam fer una mica de marxa enrere per agafar el senderó que marxava cap a la nostra dreta en direcció a la Serra Major. De fet, el senderó no està gaire marcat precisament en el lloc en que es separa del GR, per la qual cosa, i en plena foscor, no es distingia. Tant és així que havíem passat pel lloc diverses vegades amunt i avall, mentre buscàvem el camí correcte, però cap vegada el vàrem veure. Ara si, de seguida arribem dalt la Serra major, exactament al Sant Crist. Eren les 23,40 h. Quan havíem vist aquesta figura des de l’altre costat, perduts, ens va semblar que estava molt lluny de nosaltres. La foscor també fa de mal calcular les distàncies; l’endemà vam comprovar que en realitat estàvem molt aprop.
Després del desastre, havent-se perdut en un pam de terreny que era molt conegut per haver-hi estat moltes vegades, començava la recta final. Teòricament, aquesta havia de ser la part més complicada, ja que ni la Glòria ni el Quim havien fet mai el recorregut, i jo la darrera vegada que el vaig fer va ser el 28 d’agost de 1997, quan també vam anar a passar la nit a la cova del Serret el Joan Baiget, el Cèsar Pallarès i jo. Tal com arribem al Sant Crist de la Serra Major, baixem per l’altra banda en direcció Barranc de la Bruixa. Seguim el sender, que ressegueix gairebé sempre una paret que ens queda sempre a la nostra dreta. Uns 6 o 7 minuts després passem una cruïlla que es desvia cap a l’altra vessant del barranc de la Bruixa. Seguim per on veníem, en direcció a la cova de l’Abelló (pal indicador). Continuem pel mateix sender i a uns 15 minuts trobem, a la dreta, una gran balma que ens queda lleugerament per damunt del sender, amb una font i amb una construcció de pedra i fang en el seu extrem dret. Hem arribat a la Cova del Serret. Son les 12 de la nit, hem tardat 3 hores en lloc de la hora i escaig prevista… S’ha fet molt tard!
En arribar encenem un llum de gas, ens posem calçat més còmode i fem el sopar. Portem uns pots de cigrons i salsa de tomàquet, que barregem amb uns bocins de xoriço i ho calentem amb un petit fogonet de gas… Mmmm! Ho acompanyem amb un vi rosat del Priorat. Després, un cafè i un cigarret. Freguem els estris i coloquem les esterilles i els sacs de dormir en un replanet que hi ha a l’extrem oposat de la caseta de pedra. Tot preparat per anar a dormir!
La tornada
L’endemà ens aixequem sense pressa, cap a les nou del matí. Fa un bon dia, amb bon sol. Encara no hem vist la cova a la llum del dia.
Esmorzem un entrepà i un cafè amb pastes. Recollim tot i agafem alguna brossa que hi havia per terra que no era nostra. Carreguem i comencem a marxar per on havíem vingut. Sender amunt, en direcció a la Serra Major. En 24 minuts xino xano arribem al Sant Crist , a les 11,15 h. Parem a fer quatre fotos i un cigarret, i contemplar el paisatge.
Des d’aquí podem imaginar, a plena llum del dia, la quantitat de tombs que vam fer la nit anterior amunt i vall per la fondalada que tenim al davant, el Pla del Meloner. Ara es veuen perfectament els diferents senders que travessen el Pla amb tots els seus detalls i característiques, sembla un altre lloc. Sense més, baixem cap al Pla del meloner, el deixem enrere i anem baixant cap al Pas del Grau del Montsant. Baixem pel grau i el deixem en arribar la cruïlla cap a Sant Joan del Codolar.
Cap a la una del migdia arribem a Sant Joan. Anem fins a la font a beure una mica d’aigua fresca i seure una estona. La Montserrat surt de casa i ens ve a saludar, tot i que no ens reconeix fins que és al nostre costat. Parlant parlant, vam fer cap a casa seva a fer un cafè i parlar una estona. Li faig un petit arreglo amb un dubte que la Montserrat tenia amb un programa de l’ordinador (el processador de text de l’Office). Total, que se’ns van fer les dues del migdia. Després de despedir-nos, vam agafar el vehicle del pàrquing de l’ermita i vam tornar cap a Cornudella. Total: Una bona experiència.
Fins la pròxima!
Carles X. Cabós, Cornudella de Montsant 18 de juliol de 2011.
.