L’escriptor cornudellenc acaba de publicar el recull de contes “El noi del costat del padrí”
Escriptor, autor de sis llibres de contes, el darrer “El noi del costat del padrí”, acabat de publicar per l’editorial vallenca Cossetània. Guanyador d’un bon grapat de premis, tant per la seva literatura com pel seu blog, aquest cornudellenc resident a Tortosa no s’oblida mai del seu poble, que apareix una i altra vegada en els seus contes. Jesús M. Tibau ha tingut l’amabilitat de concedir a Cornudellablog.cat aquesta entrevista, on ens parla de llibres, però també de Cornudella de Montsant, que sempre porta al cor encara que la vida el porti lluny d’aquí.
Carles X. Cabós / Cornudellablog.cat – Cornudella de Montsant 8-13 d’octubre 2014.
Jesús M Tibau a Cornudella, amb el poble, els campanars de l’església de Santa Maria i el Montsant de fons. La fotografia també és la capçalera del seu blog “Tens un racó dalt del món”.
.
Quin es el teu primer record d’infantesa a Cornudella?
Possiblement, no n’estic segur, l’arribada dels Reixos i com posaven l’escala al meu balcó. Els Reixos de Cornudella apareixen en més d’un dels meus contes.
Escrius sovint contes amb Cornudella i els seus habitants com a protagonistes, reals o imaginaris. El fet que siguis cornudellenc, i per tant hi tinguis tota mena de vincles emocionals, familiars, etc, fa que et sigui més senzill escriure sobre el teu poble o al contrari, aquests motius ho fan més complicat per les implicacions personals que comporta?
És més fàcil ambientar contes al meu poble, i aprofitar experiències pròpies o d’altres, perquè també crec que els fa més verídics, però al mateix temps, l’excessiva proximitat emocional també ho fa més difícil. Necessito posar distància per tactar algun tema amb la perspectiva suficient i per tal que les emocions estiguin prou paides, i em doldria ferir alguna sensibilitat, per la qual cosa sovint procuro ser prudent. Per això la infantesa és el període que més m’inspira. Segurament, coses que estic vivint ara mateix em costarà anys traslladar-les al paper.
Parlant d’infantesa, quines sensacions experimentes quan recordes llocs com la Fonda Montsant, els rentadors, la fàbrica d’alcohol, l’abeurador, la Sala d’escolans… o fins i tot la Sala Parroquial, la única supervivent de la llista?
Recordar aquests llocs em provoca molta tendresa, sobretot quan veus fotos, o passes per algun poble que encara manté els rentadors, per exemple. M’encanten les fotos que penges a la web de Cornudella antiga. Però aquests llocs encara entan vius al nostre record. A mi m’agrada molt la història, intentar entendre el passat, homenatjar-lo, estimar-lo, però sempre dic que el passat ha de ser el trampolí per a impulsar-nos endavant, no un llast. El més important és el present i el futur pels quals hem de lluitar, precisament com a homenatge a tot el que hem deixat enrere.
Vas viure d’aprop la primera etapa dels Brivalls de Cornudella en els anys 70 i 80, fins i tot vas anar al concurs de Castells de Tarragona amb la colla castellera. Com valores i com vius aquesta nova etapa dels Brivalls des de Tortosa?
Gràcies a les noves tecnologies, tot i la distància, puc viure gairebé en directe tot el que passa a Cornudella, activitats dels Brivalls incloses. Ho visc amb emoció, i encara amb certa incredulitat, perquè un renaixement dels Brivalls no entrava ni la més optimista de les meves perspectives. La realitat supera la ficció un cop més, afortunadament.
Una peculiaritat de “Tens un racó dalt del món”, el teu primer recull de contes, és que vas sorprendre tothom abans de tenir temps d’obrir el llibre, amb el títol . Tenies planejat buscar un anagrama del nom del teu poble o va ser una decisió espontània… Vas haver de pensar molt?
Aquest anagrama amb el nom del nostre poble l’havia descobert anys abans d’escriure el llibre, però la decisió de posar-lo com a títol va arribar a l’últim minut de la pròrroga, quan el llibre ja quasi estava a impremta. De fet, si es busca a internet, el meu primer llibre encara consta en algun lloc amb el títol provisional inicial que tenia, i que a mi no m’acabava de convèncer.
En alguns dels teus contes, descrius llocs que tots els cornudellencs coneixem, de vegades amb el nom canviat. Els personatges i històries que hi apareixen sempre són de ficció, o de vegades només els hi canvies els noms per narrar algun fet real?
És una barreja de tot plegat que, fins i tot a mi, em costa de diferenciar. Sovint, quan se t’ocorreix una idea per a un conte, inspirat en un fet inventat, acaba ficant-se pel mig algun moment o emoció viscuda. Alguns cop he parlat de personatges o fets reals, com ara el robatori de la imatge de la mare de déu de Siurana, la reina mora, o la fugaç visita d’Alfons XIII l’any 1930. La majoria de vegades, quan apareix el poble, els personatges són inventats, però ambientats en llocs i en situacions reals, com ara un sereno que va fent pregons pels carrers, o homes jugant a la butifarra a La Rene, o xiquets jugant a futbol al carrer Sant Isidre.
Estaria bé que existís, com en les pel·lícules de ciència ficció, una màquina del temps que ens permetés viatjar per unes hores a aquella Cornudella que “casi” va visitar Alfons XIII, parlar amb els habitants del mas dels Monllau, conèixer en persona a la princesa siuranenca Abd-al-Azia o veure com naixia aquell marge que el Cisco va aixecar a l’ombra d’uns ametllers…?
Però aquesta màquina ja existeix! Es diu records, imaginació. A més, tot i l’amor que tinc per la Cornudella del passat, en concret, i per la vida, en general, el que m’interessa més és el present.
Després de set edicions de la Jornada Literària, com valores el recorregut fet fins ara d’aquesta trobada, i quins aspectes creus que es podrien millorar o incentivar?
Valoro molt positivament la Jornada. Han passat pel poble més de 50 escriptors, molts dels quals l’han conegut gràcies a la Jornada. Després de 7 anys, gràcies a la confiança de l’Ajuntament, la Jornada està consolidada, però evidentment, com tot, pot i ha de millorar. De fet, ja estic pensant en modificar-ne el format per donar-li més dinamisme i participació de gent del poble. Des d’aquí aprofito per fer una crida a tothom que sigui amant dels llibres o de la música a participar.
Acabes de publicar el teu sisè recull de contes, “El noi del costat del padrí”. Què hi trobaran de nou els teus lectors habituals, i que en poden esperar aquells que et llegeixin per primera vegada?
Crec que l’estil dels meus contes està bastant consolidat i que els lectors habituals el saben reconèixer. Cal tenir en compte que el gruix del llibre està format per contes escrits entre els anys 2005 i 2006, és a dir, en un període de temps molt proper als llibres de contes anteriors. Com sempre, parlo de personatges senzills, sovint gent anònima, que cerquen alguna cosa que han perdut o no han trobat a la seva vida. Amb els anys vaig afilant l’estil, tendint cada cop més a la brevetat, com demostro als nanocontes finals, i avanço que en propers reculls aprofundiré en la brevetat.
Sempre pots explicar el que vols breument, o hi ha idees que les has de guardar al calaix per que no es poden explicar en poques paraules?
Tinc unes quantes idees per a escriure novel·les i, de fet, ja en tinc una acabada al calaix en repòs. Algunes històries requereixen de més distància o permeten recrear-se durant més pàgines. Però de moment encara xalo molt més jugant amb els contes, mentre que escriure una novel·la s’assembla més a una “feina” per a mi.
Quina vida porta un conte o una novel·la en un calaix de projectes futurs de Jesús M Tibau? Plàcida i delicadament embolicat en cotó fluix, esperant el moment per portar a impremta, o víctima d’una constant revisió o correcció i sempre amb l’estrés de que un dia l’autor decideixi acabar amb ell a la paperera?
Hi ha autors que llencen part de la seva obra a la paperera, i segurament és molt higiènic; però jo em veig incapaç. Mentre escric un conte, l’estic modificant contínuament, i sempre que el rellegeixo canvio alguna petita cosa, quasi sempre esborrar. De vegades un text pot estar aparcat mesos, o anys, i quan de tant en tant el rellegeixo, torno a canviar alguna cosa. Fins que no envio la versió definitiva a l’editorial, sempre canvio alguna cosa, normalment per fer més senzill el text.
En narracions tan breus com els nanocontes o microrelats, resulta complicat mantenir més o menys intactes i amb tota la seva intensitat l’humor, la tendresa i la sorpresa, ingredients distintius dels teus contes?
Jo crec que no, perquè en contes tan breus el lector hi fica molt de la seva part. Quan obre la pàgina i la veu quasi en blanc, el lector pensa: ep! Això ho he de llegir amb molta atenció!
El pas inexorable del temps, de la la vida, i l’enyor per allò que potser no tornarà, son sentiments que també apareixen en els personatges d’alguns dels teus contes, de manera corprenedora i sempre elegant, però que provoquen en el lector una reflexió personal sobre aquests sentiments. La nostàlgia és un sentiment tan positiu com ho pugui ser l’alegria?
Molt encertat. Molts dels meus personatges són perdedors, i el pas del temps ha malmès molts dels seus somnis i il·lusions. El seu present no els satisfà i viuen en la nostàlgia. Això és un error. El passat no ha de ser una gàbia, sinó un trampolí que serveixi per donar-nos impuls endavant. Vull creure que no condemno els meus personatges i que els deixo una porta oberta a l’esperança.
Quin va ser el llibre gràcies al qual vas descobrir que t’agradava llegir?
Difícil, perquè no em recordo abans de llegir, ni el moment en què els llibres no m’acompanyaven. Podria dir que tots, però, de petit hi havia una col·lecció de contes clàssics en dues versions: per una part estava la historieta en format còmic, i per una altra la història en format text. Primer em mirava i llegia els dibuixos, més llaminers i temptadors. Després llegia el text, que requeria més esforç, però de seguida vaig veure que en el segon cas descobria més matisos, riquesa, comprensió, diversió… Ja era un lector caçat per la màgia de les paraules.
Fa anys vas dir que t’agradaria viure del cuento. En aquest petit país nostre que és Catalunya, i per a un escriptor de contes en català, això és possible?
Que jo sàpiga, no. Jo tinc una feina que em garanteix la subsistència, pagar la llum, la gasolina, etc. Aquesta seguretat em permet escriure el que més m’agrada. Si hagués de viure econòmicament de la literatura, hauria d’escriure altres tipus de coses a la força.
De quina manera ha canviat la teva manera de viure o veure la vida el teu premiat blog “Tens un racó dalt del món”? Hi va haver un abans i un després en la relació amb els teus lectors?
A la meva trajectòria hi ha dos moments fonamentals. Primer, el premi Marian Vayreda que feia que jo cregués en mi mateix, i segon, el blog. El blog em va fer sentir el contacte i suport de gent d’arreu dels Països Catalans, i em va portar a fer activitats des de Xàtiva a l’Escala. A més, el blog em va fer adonar que el meu hàbitat natural és la brevetat, i em va regalar l’hàbit d’ escriure a diari. Abans del blog jo era invisible, com molts altres escriptors. Ara bé, el blog me’l vaig treballar molt, actualitzant-lo més de dos cops al dia. No es tracta d’obrir un blog i res més.
Que queda d’aquell nen del carrer de Sant Isidre que esperava l’arribada dels Reixos i veia com posaven l’escala al seu balcó?
Em queda l’alegria de comprovar que la vida encara em porta regals, la il·lusió per obrir-los i la tendresa que em provoca el sorollet de les avellanes a la mà.
.
—
Podeu comprar “El noi del costat del padrí a: 
—