Després de 6 anys de gestió, s’aconsegueix conservar el cranc autòcton a les zones altes dels rius, lluny del cranc americà, portador d’un fong mortal que en un sol mes pot matar tots els crancs ibèrics en 21 quilòmetres de riu
El passat mes de juliol, els Agents Rurals del Priorat, acompanyats per membres del CEN (Associació per a la Conservació dels Ecosistemes Naturals) van fer una prospecció nocturna (fins les 2:30 h) de crancs de riu per determinar la seva distribució al riu Montsant i poder fer un pla d’actuació. Malauradament, es va descobrir que el cranc vermell americà ja havia arribat fins a Margalef i es trobava a tan sols 120 m riu avall del cranc de riu ibèric. Això volia dir que l’afanomicosi que transmet el cranc vermell americà ja havia extingit tots els crancs de riu ibèrics que hi havia riu avall de Margalef i que les poblacions que hi ha riu amunt estaven en perill. Pocs dies després, la brigada del Parc Natural de la Serra de Montsant va fer una pesca elèctrica de cranc vermell americà per intentar fer-lo recular i separar les dues espècies.
L’afanomicosi que transmet el cranc vermell americà ja havia extingit tots els crancs de riu ibèrics que hi havia riu avall de Margalef i que les poblacions que hi ha riu amunt estaven en perill
Més endavant, a l’octubre, membre de la mateixa associació van fer una sortida al Riu Siurana, en una actuació de reforç de la població de cranc de riu ibèric riu amunt del pantà (organitzada per Forestal Catalana – Departament d’Agricultura) amb els Agents Rurals. Primer, es va anar riu avall del pantà per capturar a mà els crancs autòctons, arribant a la xifra de 164 exemplars. Després d’una estona de cotxe per camins remots, es va determinar el sexe i la mida aproximada de tots els crancs i els van alliberar riu amunt del pantà.
Són algunes de les accions que les institucions públiques, en col·laboració amb diverses entitats, duen a terme des de fa anys per tal de recuperar el cranc autòcton a Montsant i les Muntanyes de Prades davant el perill del cranc americà, que planteja la major amenaça d’una espècie de fauna invasora forana a les muntanyes de Prades i Montsant. El pla de recuperació de l’espècie que el Departament de Medi Natural està implantat des de fa cinc anys ja comença a obtenir els primers resultats.
Fa trenta anys, el cranc ibèric era una espècie nombrosa als rius i barrancs de les muntanyes de Prades i el Montsant. El cranc és un dels elements més importants en la cadena tròfica dels ecosistemes aquàtics que ocupa, ja que n’és el principal reciclador de matèria orgànica. La seva dieta són macroinvetebrats aquàtics, animals morts i alguns vegetals, amb la qual cosa contribueix a mantenir netes les aigües. La seva posició a la cadena tròfica és única al ser una de les poques espècies capaç d’enllaçar els diferents elements en l’ecosistema aquàtic, i, és un dels recursos energètics disponibles més importants per nombroses espècies animals.
El cranc ibèric no és una espècie molt exigent, però està desarmat davant una enfermetat, l’afanomicosi, del qual n’és portador el cranc americà, qui sí està immunitzat. L’afanomicosi és una malura contagiosa, produïda pel fong Aphanomyces astaci. El paràsit produeix una forta toxina que afecta el teixit nerviós, produint lesions a l’exoesquelet i la paràlisi de les pinces i de l’aparell locomotor. A més, produeix un canvi de comportament: durant el dia el cranc de riu autòcton surt del refugi, cosa que no acostuma a fer normalment ja que és una espècie fotofòbica. Tot plegat, origina una gran mortalitat de crancs en pocs dies, ja que el cranc de riu autòcton acaba sortint de dia, encara que es vegi amenaçat per algun depredador, i camina lentament pel fons del riu amb les potes rígides i l’abdomen mig plegat. En un mes, el fong pot matar els crancs ibèrics en 21 quilòmetres de riu.
En un mes, el fong ‘Aphanomyces astaci’ pot matar els crancs ibèrics en 21 quilòmetres de riu
La presència i la forta expansió del cranc americà ha anat aniquilant les poblacions de cranc autòcton. Des del 2007, el crac autòcton és a la llista vermella d’espècies en extinció a Catalunya. A aquesta invasió cal sumar-hi també altres factors que han portat al cranc autòcton al límit de la desaparició, com son, entre altres, la captura d’exemplars per part de pescadors furtius, la contaminació de les aigües, la destrucció del seu hàbitat i els forts períodes de sequera.
En algunes zones la desaparició del cranc ha causat l’augment de les plantes aquàtiques i de la matèria orgànica, produint-se canvis importants en els ecosistemes, com per exemple la disminució general de la qualitat de l’aigua. Així doncs, la pèrdua d’aquesta espècie, a més de ser una amenaça per la biodiversitat, causa problemes en el seu hàbitat.
El cranc roig americà és una espècie al·lòctona, originària del nord-est de Mèxic i sud dels Estats Units. Va ser introduïda a la Península Ibèrica, a mitjans del segle XX (al riu Guadalquivir), amb finalitats comercials.
El cranc roig americà és una espècie al·lòctona, originària del nord-est de Mèxic i sud dels Estats Units. Va ser introduïda a la Península Ibèrica, a mitjans del segle XX (al riu Guadalquivir), amb finalitats comercials
A Catalunya, una empresa ebrenca que el comercialitzava el va introduir als anys setanta. “Sempre passa igual. Se’ls escapen, el foraster s’adapta on pot i acaba amenaçant les espècies autòctones. En aquest cas, l’americà s’ha instal·lat als cursos baixos dels rius on l’aigua és més calenta”, explica David Martínez, responsable del pla de recuperació al Camp de Tarragona, l’Anoia i el Penedès. Té un creixement ràpid i una elevada capacitat reproductora (el número màxim d’ous descrits en el cranc de riu autòcton és de 160 ous a l’any, en comparació amb el cranc roig americà que poden tenir varies postes a l’any, de fins a 600 ous en cada una d’aquestes, en condicions ideals).
A més, és omnívor i té més capacitat de suportar la mala qualitat de l’aigua que el cranc de riu autòcton. La seva capacitat perforadora li permet, si el substrat està suficientment moll, perforar túnels verticals prou profunds com per mantenir-se viu durant els períodes de sequera; qualitat que no té el cranc de riu autòcton. A tot això, cal sumar-li, que és força resistent a les malalties. Un exemple d’això és l’afanomicosi, de la qual ell n’és portador però no se’n veu afectat.
La lluita continua
A banda del fong, a les muntanyes de Prades, l’autòcton té pocs enemics. Bàsicament, el porc senglar quan el riu està sec. I el furtivisme: “N’hi ha més del què sembla, però són casos puntuals. En set anys, no hem tingut ni una sola denúncia.” Ara bé, hi ha altres amenaces. Com la sequera, certes intervencions en els cursos fluvials o l’ús dels rius com a zona de bany o per fer barranquisme. Els pescadors i els espontanis que traslladen crancs ibèrics de riu en riu poden ser portadors del fong. “No sabem si ho fan per repoblar o per menjar-se’ls després, però ens obliga a muntar operatius per rescatar-los, perquè si se’ls canvien les condicions de l’ecosistema original o hi ha barreja genètica no prosperen”, apunta Martínez. Enguany, aquesta reintroducció espontània ha obligat a rescatar, en dos dies, uns 200 crancs ibèrics a Marçà (Priorat). “És per desconeixement: van abocar-los massa a prop d’una població de cranc americà i ha rebentat la d’ibèric.” Abans de ser alliberats de nou, es van traslladar a una bassa de recuperació, perquè passessin la quarantena de la malaltia.
Els censos indiquen que la població més nombrosa de cranc americà i la millor distribuïda és al riu Siurana
De moment, l’americà no s’ha adaptat a les aigües més fredes de les capçaleres i els trams mitjans del rius. “Fa anys que vam desestimar eradicar l’americà a base d’extreure’n exemplars, perquè n’hi ha milers i és impossible.” La societat civil, a través d’un acord amb l’Associació per a la Gestió dels Ecosistemes Naturals sí que organitza sortides per capturar crancs americans als rius Glorieta i Brugent. Medi Natural prioritza la conservació i recuperació de les poblacions de l’ibèric allà on poden sobreviure. Enguany, els eixos del pla són reforçar amb crancs ibèrics la zona del Foix i la part alta del barranc de Colldejou. Els tècnics també tenen els ulls posats a elaborar un pla de viabilitat de reintroducció en un dels antic hàbitats, el riu Montsant a Ulldemolins. Igualment, pretenen recuperar el cranc ibèric en un tram del riu a Margalef. “A la part baixa, ja és inviable, perquè hem detectat uns 12.000 exemplars d’americà en un any.”
Els censos indiquen que la població més nombrosa de cranc americà i la millor distribuïda és al riu Siurana. Els graus de viabilitat del cranc autòcton a les set zones de gestió són entre mitjans i alts, amb l’excepció del rierol de l’Albiol. El 2010, allà quasi va desaparèixer. “No tenim ben bé clar què va passar. Hi havia una població ben conservada, però mai se sap. Sempre hi pot haver una riuada o una contaminació pel fong ”, diu Martínez. I hi afegeix: “Cal continuar amb l’estudi i la conservació de la resta de zones, perquè havent-hi l’americà mai no podrà tornar a colonitzar tot el Francolí i el Montsant.”
—
Fonts: