«Hi havia qui deia que aquesta comarca no podia sortir-se’n per si sola i que l’única solució era que vingués un alemany i que ho comprés tot»
Jaume Arnella i París (Barcelona,1943). Entre d’altres iniciatives en el camp editorial i musical, va ser cofundador del Grup de Folk de Barcelona i el segell discogràfic «Als quatre vents». Va formar part de grups emblemàtics de l’escena musical popular catalana com Els Sapastres, la Cobla Cotofluix i l’Orquestrina Galana. La seva obra musical, comptant els discs en solitari, grups en els que ha cantat, reculls col·lectius i col·laboracions, suma més de quaranta obres en diversos formats.
L’últim romancer en actiu dels Països Catalans ha estat premiat amb importants guardons, com el Premi Nacional de la Música (1991), la Creu de Sant Jordi (2001), el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (2003) o el Premi Memorial Lluís Companys (2014).
Descrit per mitjans tant catalans com d’àmbit estatal com «Un joglar a l’antiga, molt antiga, usança» i «Una barreja íntima i indissociable de trobador medieval amb entertainer de cabaret» (El País); «Un autèntic One Man Show, un entertainer» (El Observador); «Un bon explicador de les històries que formen part de l’humor dels últims segles» (El Punt); «Un gran artista que, de forma irònica i amb cert aire generós i festiu, sap narrar i entonar amb encert sorprenent» (Ultima Hora) o «Les melodies d’en Jaume són sovint memorables» (Serra d’Or), són algunes de les ressenyes que s’han escrit sobre aquest incansable autor de música tradicional.
Festival EVA de Pradell
Recentment, Jaume Arnella ha participat en el festival EVA (En Veu Alta) de Pradell de la Teixeta, on va interpretar una lectura-cantada del llibre d’en Ramon Solsona «Botifarra de pagès. Cançons per tocar el dos», versos satírics que recitava el mateix autor, on Arnella intervenia cantant les tornades de les cançons: «A Pradell de la Teixeta va sortir una vetllada agradabilíssima. D’entrada el marc era fantàstic: una mena de corral a quatre o cinc-cents metres del poble amb uns nivells diferents i sense electricitat. Les cadires ben posades i tothom arribant amb ordre. No sé quanta gent hi havia però segur que més de cent hi eren».
Sobre l’EVA, Arnella només té bones paraules: «Tots els detalls molt cuidats tal com acostuma a fer el Festival EVA, en uns dies en que al Vallès ens fregíem de calor i allí amb aquella fresqueta! Un Festival que val la pena d’anar-hi».
Arnella i el Priorat
Possiblement, una de les etapes de la vida d’en Jaume Arnella més desconegudes per al públic en general és la seva estreta vinculació amb el Priorat, concretament amb Cornudella de Montsant. En aquesta vila va viure-hi uns quants anys, concretament durant la segona meitat de la dècada dels 70. Uns anys que el van marcar profundament, temps políticament convulsos, amb el final de la dictadura de Franco i els nous i esperançadors aires de modernitat i democràcia que s’albiraven en l’horitzó. Arnella els va viure al Priorat, una comarca aleshores pobra i deprimida, per la qual ningú apostava ni un ral: «Hi havia qui deia que no podia sortir-se’n per si sola i que l’única solució era que vingués un alemany i que ho comprés tot. I fins i tot reclamava posar una cadena al Coll d’Alforja perquè es veiés ben clar que aquest era un terreno proscrit i deixat de la mà de Déu». Tanmateix, molts cornudellencs encara ara recorden el pas d’Arnella per la vila, tot i que ja han passat més de trenta-cinc anys.
Una anècdota de la qual encara se’n parla avui dia —i que amb el pas del temps ha acabat transformant-se en pura història— va tenir lloc als volts de nadal de 1975, quan una colla de cornudellencs, mig en broma, «es van posar a fer un simulacre de castell, però que més aviat era una mena de pila del greix», explica Arnella. Era l’embrió del que poc després es va convertir en els Brivalls de Cornudella, una de les entitats més recordades i estimades dels cornudellencs. L’estada del romancer a la vila prioratina va coincidir amb la creació de la colla castellera, la qual va viure de primera mà, i encara més, en va ser un dels impulsors.
L’entrevista
Aprofitant la feliç avinentesa de la participació de Jaume Arnella al Festival EVA de Pradell de la Teixeta, Cornudellablog.cat ha parlat amb aquest barceloní que porta el Priorat al cor, de la seva vinculació amb Cornudella de Montsant, els seus records i de com ha canviat tot en les darreres dècades.
— Fem unes quantes passes enrere en el temps… Quants anys va viure a Cornudella?
— El 1975 jo estava a Cornudella. Ho recordo perquè és quan va morir Franco i ho anàvem seguint per la tele de la Rene. Potser fins al 78 o 79. Però el final va ser gradual. Vull dir que de primer estava sempre a Cornudella i després vaig passar a estar un o dos dies per setmana a Barcelona per qüestions de feina. Aquests dies es van anar ampliant fins a ser un parell de dies a Cornudella i la resta a Barcelona.
— Com va viure un poblet de comarques, molt més aïllat del món en aquells anys, la mort de Franco?
— La imatge que en tinc és la de a la Rene mirant les notícies de la tele. N’hi havia alguns que jugaven al dòmino però d’altres feien les orelles molt llargues, sense exterioritzar massa coses. En concret recordo l’Àlvaro, que després va ser alcalde, que mostrava una atenció especial. Però en aquella època jo no feia gaire que era al poble i tenia confiança amb un cercle reduït. També recordo que al vespre vaig obrir el balcó de casa i vaig fer un bon toc de gralla a tall de celebració.
— Com va anar a parar a Cornudella?
— Jo vivia amb la Núria Quadrada i teníem una amiga, Rosalia Conesa, que procedia de Cornudella i, de fet, hi tenia una àvia que hi vivia, l’àvia Raquel Ripoll. La vam anar a veure un parell o tres de vegades i ens va agradar el poble i la gent. La mateixa Raquel ens va trobar una casa molt bé de preu al carrer de Sant Cosme i Santa Anna. I al cap de poc ens hi vam traslladar.
— Amb quins pobles més del Priorat va tenir relació en aquella època?
—Jo vivia a Cornudella i podia anar a Siurana o a qualsevol altre poble on hi podia tenir algun conegut (Gratallops, Falset, Ulldemolins…) però feia vida a Cornudella.
— La seva estada al Priorat va coincidir, any amunt any avall, amb els discs «Vetlles al voltant del foc» (1974), «Potser ja és ara l’hora» (1976), «Cançons de vi i de taverna» (1976) i, ja una mica més endavant, el primer disc de l’Orquestrina Galana «Orquestrina Galana» (1982). En quina mesura en va influenciar el Priorat a l’hora de compondre les seves cançons?
— Jo, a l’hora de fer les cançons, sempre havia treballat amb altra gent per fer les lletres (bàsicament amb en Joan Soler Amigó i també, una mica, amb la Josefina Llugany) i quan vaig venir a viure a Cornudella em vaig trobar que m’havia d’espavilar com fos i vaig començar a escriure lletres. Aquí va sortir una cançó que després l’he cantada molt i que parlava de com, per refer la carretera de la Morera, van esperar que pràcticament tots els veïns marxessin i aleshores van fer una senyora carretera. La cançó començava: Si n’hauré lligat de cigarros / per les terres de l’Alt Camp, / per Siurana, Cornudella, / La Morera del Montsant. I després, a base de pràctica, ja hi vaig anar posant una mica més d’ofici i van anar sortint cançons sobre les dificultats de la pagesia, i de com la gent abandonava les terres i anava a treballar a Flix o a Vandellòs perquè cobraven un sou que de pagès era inimaginable. I després un seguit de cançons que, sense haver de ser reivindicatives, tenien el regust de la terra, o així ens ho semblava. De totes aquestes coses, i més, en parlàvem amb els amics i coneguts del poble i n’anaven sortint cançons. Jo n’estic content de la producció artística, per dir-ho d’alguna manera, d’aquella època.
— Casualment -o no- l’època en que va estar a Cornudella va coincidir amb la que, fins la data, més temps va passar entre un disc i un altre (dos el 1976 i cap més fins al 1982). Hi ha alguna relació entre aquesta escassa productivitat musical, gens habitual en la seva carrera, i l’estada a les nostres terres?
— El ritme de producció artística és peculiar i no es pot uniformitzar. Hi ha d’haver un temps per mirar, un temps per escoltar, un temps per interioritzar, un temps per pair i ja vindrà el temps per treure-ho a fora. Quan les coses es forcen, a vegades s’esguerren. Jo considero que Cornudella, i en gran part gràcies al gran sentit musical d’en Rafel Sala, va ser una molt bona època d’investigació, de proves i d’obertura a nous camins. Aquí vam assentar les bases del que seria després la Cobla Cotó Fluix i posteriorment l’Orquestrina Galana.
— És molt coneguda a Cornudella la història de l’origen de la colla castellera Brivalls, quan als volts de nadal de 1975 una colla de cornudellencs, mig en broma, van fer alguns castells. Vostè va viure en primera persona aquella anècdota que s’ha convertit en històrica?
— Pel que recordo, era per cap d’any, en plena celebració, i érem uns quants que estàvem a l’Íntim asseguts a les taules, em sembla que era en l’espai de la sala o teatre, fent-la petar i bevent amb més o menys moderació. En un moment determinat una colla de joves, que anaven bastant embalats, es van posar a fer un simulacre de castell però que més aviat era una mena de pila del greix. Però crec que van aconseguir fer un castell de dos. Jo, després, els hi vaig dir que hi havia unes maneres i unes tècniques i que tenia uns amics a Vilafranca que, si volien, els podrien ajudar. Em van dir que sí i aleshores jo vaig contactar amb en Pep Miralles que, amb molt de gust, es va brindar a venir a ensenyar les primeres beceroles per aixecar castells. I així es va posar fil a l’agulla.
— Com recorda aquells primers temps dels Brivalls, dels quals vostè ha passat a la història com un dels seus principals impulsors?
— El que jo recordo d’aquells temps és com una imatge d’emoció pel fet de veure com entorn dels castells s’anava aglutinant tot el poble amb força, amb decisió, amb orgull de ser un poble que era capaç d’unir-se per fer una cosa conjunta, una cosa positiva. I que això ho mostrava obertament no només als pobles veïns sinó a tot Catalunya, a
tot el món.
— Segueix la trajectòria actual de la colla castellera?
— He anat seguint, una mica de lluny, el procés de recuperació de la colla. Però el dia a dia se m’escapa.
— Està vinculat al món dels castells d’una forma o altra?
— Continuo tenint bastants amics a diferents colles castelleres, alguns fins i tot n’han estat caps de colla, el músic David Miret. Vaig fer un romanço d’encàrrec pels Minyons de Terrassa amb motiu del desè aniversari de la colla, era l’any 1989. També he anat a cantar un parell o tres de vegades pels Bordegassos de Vilanova, a la seva seu. Però, evidentment, la colla que porto al cor són els Brivalls.
— Quina ha estat la seva relació amb Cornudella i el Priorat al llarg del temps, des que va marxar de la vila fins al dia d’avui?
— A part que guardo un record fabulós de la gent de Cornudella, he de reconèixer que no he vingut tan com hauria volgut. Un parell o tres de vegades he vingut a ajudar per la verema; jo dic ajudar però potser, atesa la meva poca traça, feia més nosa que servei. Però eren uns dies fabulosos perquè la Pepita no parava d’explicar les històries més divertides i curioses des d’abans de la guerra fins ara. I tot i no parar de xerrar veremava el doble de ràpid que jo. També he vingut a cantar quan se m’ha demanat, a la plaça dels Perxes, a la Rene, a l’Institut o al balcó de l’Ajuntament.
— El Priorat d’avui és conegut arreu del món pels seus vins. L’enoturisme, l’escalada, o el Parc Natural de Montsant han ajudat a fer de la comarca un lloc únic, i amb grans projectes de futur per davant com la candidatura a Patrimoni Mundial. Quina diferència amb aquell Priorat de finals dels 70…
— Realment el Priorat que jo vaig conèixer i el d’ara són ben diferents. Potser per bé i per mal. De tot una mica. Mira si estava magra la cosa que recordo que hi havia qui deia
que aquesta comarca no podia sortir-se’n per si sola i que l’única solució era que vingués un alemany i que ho comprés tot. I fins i tot reclamava posar una cadena al Coll d’Alforja perquè es veiés ben clar que aquest era un terreno proscrit i deixat de la mà de Déu. I que ara el poble hagi fet aquest tomb m’omple d’alegria. És realment molt important que la gent pugui guanyar-se la vida sense haver de marxar de Cornudella. Però hem de tenir present que si s’ha pogut arribar a aquest temps de vaques grasses és perquè abans, amb vaques magres, hi va haver una gent que va aguantar i va fer possible que no se n’anés tot en orris. No són dos pobles: el d’abans i el d’ara. És un de sol, com un castell que no pot tenir enxaneta sense soca ni tronc.
—
Carles X. Cabós. Publicat a Cornudellablog.cat i PrioratDiari.cat el 12/07/2015.