Pep Farré i Sanfeliu (Reus, 1977) és bomber professional des de l’any 2001 al parc de Reus, i anteriorment va exercir d’auxiliar forestal als parcs de Prades, Reus, Cambrils i Falset. Llicenciat en història a la Universitat Rovira i Virgili , és autor dels llibres «El Cos de Bombers de Tarragona (1858-2008)» i «Bombers de Reus. 150 anys d’història», i també ha publicat articles a l’Apagafocs, Fuego, Bombers.cat, PrioratDiari.cat i CornudellaBlog.cat. L’escalada, esport del qual és un apassionat des dels onze anys, va ser fonamental a l’hora de prendre la decisió de traslladar la seva residència i la seva vida a Cornudella de Montsant, fet que es va produir l’any 2007. Al poble prioratí és on va començar el seu blog Algunes Vies Bones, tota una referència en el món de l’escalada.
Segurament al Priorat gairebé tothom coneix els noms d’Alvaro Palacios, René Barbier, Josep Lluís Pérez o Daphne Glorian, per anomenar alguns dels més coneguts, persones gràcies a les quals es va produïr l’anomenat miracle del Priorat, i que va suposar l’inici del boom dels vins de la comarca a nivell mundial, fa ja un quart de segle. No cal dir que tothom sap o ha escoltat anomenar qui són Messi, Ronaldo, Iniesta o Neymar. Però a molt poca gent, fora del món de l’escalada, els sonen noms com Didier Rabotou, Wolfgang Güllich, Àlex Huber, Ramon Julian, Alizée Duffraise, Chris Sharma, Adam Ondra, Àlex Megos, o Dani Andrada. Són ni més ni menys que els Messi, Ronaldo, Iniesta o Neymar de l’escalada, figures de primeríssim nivell mundial, la crème de la crème d’aquest esport, alguns dels quals van ser responsables, més o menys al mateix temps que el vi, d’un altre boom al nord del Priorat, molt més discret però igualment important en el seu àmbit: l’escalada.
En aquesta entrevista, Pep Farré ens convida a conèixer de primera mà el món de l’escalada a les nostres contrades, el passat, present i futur d’aquest esport, pot ser un pèl oblidat per les administracions però que sigui com sigui, atreu aficionats de tot el món i que ha aportat als llocs on es practica un altre estil de turisme, molt internacional, sa, actiu i respectuós amb la natura: el turisme d’escalada.
— Des de quan coneixes Cornudella i el Priorat?
— Recordo la primera vegada que vaig baixar pel coll d’Alforja. Devia tenir deu o onze anys i viatjava al cotxe d’un matrimoni d’excursionistes del meu barri. Ens dirigíem a Ulldemolins per portar el pessebre al capdamunt del Grau del Llop, una sortida molt tradicional que cada Nadal organitzava la Secció Excursionista C.F. Reddis de Reus. Era molt d’hora i en un tram de carretera glaçada el cotxe va fer una virolla. Circulant sentit Cornudella, de sobte ens trobàrem mirant cap a Reus. No per això desistírem. Aquella va ser la primera ocasió, de moltes que en vindrien, en què enfilava un grau de Montsant.
— Com vas descobrir el món de l’escalada?
— A casa hi tenia precedents en el món de la muntanya. Mons pares s’havien fet un xalet a Mont-ral i dos dels meus germans practicaven l’espeleologia. Jo al·lucinava amb els viatges i aventures que ells m’explicaven gairebé com si fossin contes. Vivíem al Barri Fortuny, on hi vaig fer un bon amic tres anys més gran que jo. El Jaume Mas era un adolescent ple d’inquietuds i d’esperit autodidacta. Amb catorze anys s’havia «autoiniciat» en la pesca, l’excursionisme, la cartografia… Curiosament, aquest amic fa anys que és l’enòleg d’un celler de La Morera i ha publicat vàries guies d’excursionisme a la Serra de Montsant i Muntanyes de Prades. Quan jo el vaig conèixer, el Jaume ja experimentava amb tècniques de progressió vertical que consultava en un manual rudimentari. Ens penjàvem amb clavilles en murs ruïnosos de totxana que trobàvem pel barri. Va ser ell qui em va introduir al club excursionista que, poc després, instal·laria el primer rocòdrom de Reus. Era a La Palma, a l’altra punta de la ciutat, però vam ser els primers en apuntar-nos. Tenia onze anys i aquell món ple d’emocions i adrenalina a mi em va atrapar molt. Vam descobrir la roca de la mà dels germans Alegre, sobretot escalant a La Mussara, en l’època en què el Siscu Alegre i la Montse van esdevenir els primers guardes del refugi. Tot i que comptàvem amb l’assessorament d’alguns escaladors reusencs més experimentats, ben aviat ens vam creure autosuficients. Viatjàvem a La Riba en tren, caminàvem fins la Vall del Brugent i buscàvem petites vies de les quals fos possible baixar a peu, perquè la nostra corda només feia 12 m.
— Què et va fer decidir anar a viure a Cornudella, sent una població propera a Reus, on a més tens la feina?
— Em vaig traslladar a Cornudella l’any 2007 i, en aquesta decisió, l’escalada hi va jugar un paper fonamental. Des de 1992 era un assidu de les parets de Siurana. Després va arribar la fal·lera per Montsant… Sovint em quedava al refugi, altres vegades a Cornudella, a casa d’algú o altre. Més tard, ja amb cotxe propi, acostumava a pujar i baixar des de Reus en el dia, o dormia en furgoneta. Com és natural, a Cornudella hi vaig fer amics, coneguts, i cada vegada hi feia més vida. A Reus, d’alguna manera, la meva vida ja girava entorn de l’escalada; tanmateix, del poble m’atreia l’ambient que s’hi respirava. Per la seva proximitat a Siurana i a Montsant aquí era on bullia l’olla. Cornudella feia temps que s’havia convertit en camp base per a molts dels escaladors que havien desenvolupat aquestes zones d’escalada. Jo volia estar a prop de la roca, dels escaladors i, de passada, gaudir del canvi d’aires que m’aportava la vida en un poble. També hi tenia a favor la proximitat amb la meva família i amics de Reus, a més d’una plaça de bomber que, amb torns de 24 hores, no m’exigia desplaçaments diaris. La promoció de pisos –certament criticable- que va projectar-se sobre l’antiga fonda, sobre el pub, a mi –vulguis o no- em va ajudar a fer el pas.
— Tenint en compte el pes que l’escalada té al nord del Priorat en general i a Cornudella i el seu municipi en particular, creus que des de les administracions rep el suport suficient o adequat?
— La sensibilitat de les administracions envers l’escalada és cada vegada major, però encara resulta puntual. Existeix la percepció de què aquesta activitat no rep l’atenció que mereix i que la implicació per part dels ens locals i comarcals encara és poc visible o, tot sovint, va massa a remolc. De vegades només se’n sent a parlar en termes de control i restriccions… Crec que cal interpretar en clau positiva el que l’afluència d’escaladors representa per a municipis com Cornudella o Margalef i, per extensió, pel conjunt de la comarca. No només són beneficis econòmics, també de caràcter demogràfic i social. Per norma general, les escoles d’escalada van néixer i créixer a partir de la iniciativa individual, però havent-se revelat com un motor de desenvolupament territorial, és lògic que aquestes rebin suport per part de les administracions. En aquest sentit, la renovació d’instal·lacions, l’adequació d’infraestructures i serveis, la promoció local o la sostenibilitat són alguns dels àmbits en què de ben segur es pot millorar. Les administracions han d’apostar pels actius que li són propis i a Cornudella, al Priorat, l’escalada fa anys que hi està molt arrelada.
— Com a escalador has viatjat molt, i per tant has pogut comparar. Quins serveis bàsics creus que fan falta ara per ara per als escaladors procedents de tot el món que fan estades a la nostra comarca?
— El turisme d’escalada al Priorat es beneficia del substrat de serveis bàsics existent, entre altres la informació a internet, l’oferta de serveis de restauració o una xarxa creixent d’allotjament rural i turístic. També cal destacar alguns equipaments molt enfocats a l’escalada, un rol que antigament havia ocupat el Refugi Ciríac Bonet i que avui veiem en el càmping de Siurana, en la botiga-bar d’escalada o en el refugi de Cornudella. No obstant, i atès el volum de turisme itinerant o «camper», a Cornudella potser convindria un espai d’acollida per aquest model d’afluència, amb possibilitat de pernocta i serveis com aigua potable, evacuació d’aigües brutes, sanitaris, dutxes, recollida de residus… En aquest aspecte Margalef ja va posar fil a l’agulla, amb criteris i resultats que caldrà prendre en consideració. Una altra demanda recurrent és l’accés WiFi que, normalment, se satisfà a través dels establiments que ofereixen aquest servei. Pel que fa a l’escalada pròpiament dita, generalment el visitant espera trobar unes instal·lacions segures i en condicions. D’altra banda, i en relació amb la seguretat, cal esperar uns adequats recursos sanitaris, però també en matèria de rescats, per fer front als serveis que des de municipis com Cornudella s’acostumen a prestar. A part, convé oferir zones d’aparcament habilitades i darrerament hem vist com, fins i tot, podia plantejar-se la instal·lació de sanitaris «Poly Klyn» com una mesura útil per facilitar una pràctica respectuosa amb l’entorn.
— És normal que una firma de material de muntanya (Black Diamond) sigui qui hagi d’instal·lar sanitaris «Poly Klyn» als aparcaments freqüentats pels escaladors? Això també passa en altres llocs?
— Els primers que ens hem de preocupar de no deixar rastre som els propis escaladors i usuaris de la muntanya en general. Això seria el més normal i, en aquest sentit encara manca pedagogia i conscienciació. Dit això, tampoc hem de perdre de vista que les firmes de material viuen dels beneficis que els reporta el món de l’escalada i, en conjunt, de l’activitat a la pròpia muntanya. És lògic, doncs (i jo crec que desitjable) que aquestes empreses reverteixin part dels seus beneficis en el manteniment i conservació dels àmbits i activitats que els han fet créixer. Sigui amb aquesta acció certament poc usual, o a través d’altres de més habituals com per exemple les jornades de neteja, cada vegada és menys estrany que algunes marques enfoquin part de les seves estratègies de màrqueting i de creixement en promoure, o patrocinar, aquest tipus d’iniciatives lligades a la sostenibilitat de l’activitat de muntanya. La de Siurana ha estat una experiència temporal –experimental si es vol- que dóna peu a pensar si des d’aquí no es podrien també fer coses en aquest aspecte. De fet, des del Parc Natural de Montsant ja s’havia dut a terme alguna campanya de sensibilització, però en aquest camp encara queda camí per recórrer.
— Entre els escaladors es comenten aquests aspectes de falta de serveis, o és una cosa a la qual ja esteu acostumats i no en feu gaire cas?
— Qui practica esports de muntanya o viatja en «camper» és conscient que es mou en un àmbit on sovint no trobarà totes les comoditats i, d’alguna manera, se les acaba enginyant per dur a terme la seva activitat. No obstant, en àrees d’alta freqüentació i activitats que, com l’escalada, es concentren en espais molt concrets, poden sorgir dificultats afegides o es pot entrar en conflicte amb el respecte del medi i amb la pròpia comunitat local. És en aquests casos que es fa més convenient l’habilitació de serveis i una adequació d’infraestructures que faciliti gaudir d’aquesta activitat d’una forma endreçada. Dins els cercles d’escaladors és clar que es comenta quan els serveis associats a una zona d’escalada resulten insuficients o massa cars. De vegades, fins i tot l’afluència se’n veu ressentida. D’altra banda, també es valora molt positivament la idoneïtat d’aquelles zones que posen facilitats per a la pràctica de l’escalada i que, a més de comptar amb els serveis adequats, també hi són assequibles.
— Hi ha algun poble, ciutat o comunitat en la qual ens hauríem d’emmirallar o almenys aprendre alguna cosa en aquest aspecte?
— No crec que calgui fer gaires comparacions amb altres indrets on sovint les circumstàncies són molt diferents, i menys quan també aquí s’han aconseguit coses molt positives. Tanmateix, podem esmentar alguns casos a tenir en compte. Pel que fa al manteniment de vies i sectors, trobo destacables els programes de reequipament desenvolupats, per exemple, en zones com les Gorges du Tarn (França) o a l’illa grega de Kalymnos. Es tracta d’actuacions àmplies i organitzades, amb implicació de les federacions de muntanya, i que transcorren amb la participació i supervisió d’experimentats equipadors locals. En el cas de Kalymnos, parlem d’accions oficials finançades a través de fons públics, municipals i, fins i tot, procedents de la Unió Europea. D’altra banda, els serveis i instal·lacions pròxims a les zones d’escalada normalment formen part d’una oferta més global de turisme actiu o de natura. No per això són menys beneficiosos. A nivell general, i pel que fa a l’allotjament i pernoctació, França compta amb una oferta àmplia i variada d’allotjament turístic, molt emprada entre els escaladors a l’hora de viatjar a zones de prestigi internacional com, per exemple, Fontainebleau. També hi trobem molts càmpings, alguns de municipals, i força econòmics. A més, el turisme itinerant en furgoneta o autocaravana hi està molt arrelat, comptant amb una extensa xarxa d’àrees de serveis i pernoctació. Les opcions emprades per ajuntaments i departaments a l’hora d’implementar-les són molt diverses; en ocasions són completament gratuïtes, altres vegades només ho són parcialment. Un exemple concret i més pròxim el trobem a la zona de Teverga (Astúries) on existeix una àrea pública de servei i aparcament per autocaravanes molt completa i popular entre els escaladors. Es tracta d’una zona vinculada a una àmplia oferta turística que inclou el cicloturisme, l’escalada o el turisme familiar. Entre altres serveis disposa de sanitaris, rentadors, dutxa, zona de pícnic… i és totalment gratuïta.
— Algún exemple més proper?
— A casa nostra, l’Ajuntament de Margalef sembla haver apostat per l’escalada i per la seva ordenació com a recurs d’atracció turística. Al seu dia ja es va impulsar la construcció de l’alberg, es van habilitar zones d’aparcament i es va millorar l’accés a alguns sectors. Recentment s’han habilitat espais de pernoctació amb equipaments diversos i tarifes que, segons se’ns diu, cobreixen exclusivament les despeses de manteniment. Crec que el tema de les tarifes sempre pot ser objecte de discrepància, però em sembla indubtable que aquest tipus d’actuacions contribueixen a la promoció i ordenació de l’escalada al poble, beneficiant no sols aquesta activitat, també al propi territori i al conjunt del flux turístic local.
— Uns serveis bàsics adequats servirien per incrementar aquesta mena de turisme esportiu? És a dir, creus que hi ha molt de camí per recórrer per què Cornudella sigui «reconeguda» com a capital de l’escalada de les comarques tarragonines, com a mínim?
— Anys enrere, l’escalada a les nostres comarques ja era àmpliament reconeguda amb les escoles de les Muntanyes de Prades (Siurana, La Mussara, Arbolí, La Riba, Mont-ral i Els Cogullons) com a pol d’atracció. Amb l’eclosió de l’escalada a Montsant i, sobretot, a Margalef, aquest l’epicentre ha basculat cap al Priorat nord, amb Siurana i Margalef com a principals reclams internacionals. El primer pas per què Cornudella sigui considerada una capital de l’escalada passa per què ens ho creguem des del propi poble i valorem els beneficis que ens reporta. És a dir, cal que aquesta activitat compti amb el recolzament dels habitants i del seu Ajuntament. Uns serveis adequats contribuirien a promoure una afluència no sé si major, però sí més ordenada i compatible amb els valors naturals i de convivència local. També servirien per conservar el caràcter actual de l’escalada a les nostres muntanyes, amb les particularitats i atractius propis, allunyant l’espectre de mesures prohibicionistes o desproporcionades. La manca d’equipaments accentua els inconvenients d’una afluència creixent, d’una possible massificació, i posa en perill l’equilibri amb el medi natural i humà en què es desenvolupa aquesta activitat.
— Quan jo era petit, gairebé l’únic esport que es practicava per aquí era el futbol… Per quins motius creus que l’escalada ha quallat tant en aquesta zona?
— Malgrat que ja hi havia hagut escalades amb anterioritat, l’eclosió de l’escalada a la comarca va arribar a mitjans dels anys vuitanta, amb l’auge de l’escalada esportiva. El potencial de les nostres parets per a la pràctica d’aquesta disciplina era enorme i, amb el seu desenvolupament, les seves vies i sectors s’han revelat com un terreny de joc immillorable. Una roca accessible, abundant, variada i de magnífica qualitat; un clima favorable i orientacions que permeten la pràctica durant tot l’any; i, gràcies a l’activitat i esforç dels aperturistes, centenars de vies ben equipades en multitud de sectors per a tots els públics. Tot plegat ha fet que les Muntanyes de Prades i Montsant s’hagin consolidat com una de les àrees d’escalada de primera fila a nivell mundial.
— Existeix alguna mena de cens o dada que serveixi per saber quants escaladors viuen a Cornudella i quants visiten les nostres zones d’escalada al llarg de tot l’any?
— Es fa difícil determinar el volum de residents aficionats a l’escalada amb major o menor intensitat. És prou obvi que des de principis dels anys noranta hi ha hagut un volum important de persones que, atretes per l’escalada, s’han acabat establint al poble. Entre aquests nouvinguts n’hi ha que, amb el pas del temps, s’han allunyat de la roca per dedicar-se a altres aficions o activitats. Al seu torn, també hi ha hagut molts cornudellencs que s’hi han aficionat des del poble mateix. No obstant, hi ha algunes dades que podem prendre en consideració per tal de donar una lleugera idea del pes que aquesta activitat té al poble. Per exemple podem tenir en compte els 83 socis de la secció d’escalada i del nou rocòdrom estrenat l’any passat al pavelló poliesportiu municipal. A més, i paral·lelament, es mantenen una vintena de socis que continuen actius a l’antic rocòdrom de la rectoria. Una altra dada significativa ens la proporcionen els prop de 50 nens i nenes d’entre 5 i 14 anys apuntats a l’activitat extraescolar d’escalada que s’imparteix a l’esmentat rocòdrom del pavelló. Pel que fa al flux de visitants, em consta que ni Ajuntament ni Oficina de Turisme no recullen dades destinades a quantificar el turisme d’escalada. Cal entendre que avui en dia l’escalador surt de casa seva sabent què vol fer, on vol anar i, fins i tot, les vies que voldrà escalar. El pas per la oficina de turisme no li és imprescindible i, per tant, no sempre és fàcil de comptabilitzar. La base de dades de «8a.nu», una popular web d’escalada que es nodreix de l’activitat i realitzacions que els seus més de 60.000 membres hi registren, dóna una idea de l’afluència per zones d’escalada a nivell mundial. En els darrers dotze mesos Siurana hi acumula 6.278 ascensions registrades, una xifra només superada per la vastíssima regió de Frankenjura (Alemanya) i per la popular illa de Kalymnos (Grècia). Per la seva part, Margalef ocupa la cinquena posició i, sumant els registres del conjunt d’escoles d’escalada del Priorat nord, se superen les 13.000 ascensions en un any, situant-se com la segona àrea del món en nombre de realitzacions registrades.
— Una pregunta relacionada amb l’anterior, que possiblement ens fem molts que no som aficionats a aquest esport, és quin lloc ocupa realment Siurana i el Montsant dins l’escalada a nivell mundial. És tan important com es diu?
— Les dades ja esmentades procedents de la web «8a.nu» ofereixen una aproximació del lloc que ocupen les nostres escoles com a destins d’escalada d’àmbit internacional. Com ja hem vist, Siurana es compta entre les més populars i freqüentades. Però, per exemple, Siurana no sols destaca en qualitat o varietat. També cal destacar-ne el seu bagatge històric, i que sempre s’ha mantingut a l’avantguarda de l’escalada esportiva de dificultat. Per citar algunes fites, a Siurana hi trobem icones de la dificultat internacional com «La rambla» (9a+), o bé algunes de les primeres vies del món graduades de 9b. No fa gaire s’hi realitzava la primera via de novè grau escalada «a vista» (un estil que implica una ascensió al primer intent i sense informació prèvia de la via). Sens dubte, tot això també reforça el prestigi i el caràcter emblemàtic d’aquesta escola. Montsant també es compta com una zona de projecció internacional, amb el sector del Racó de Missa com a màxim exponent. Tanmateix, en general no veu la freqüentació de les vies de Siurana, de manera que els seus sectors presenten escalades menys domesticades en un ambient tranquil i un entorn espectacular. Aquestes dues escoles reforçades per l’atractiu d’altres zones properes com Arbolí o Margalef fan de les comarques tarragonines, i del Priorat en particular, un dels principals destins d’escalada a nivell mundial.
— Per posar un exemple pràctic, ens podries anomenar alguns escaladors de primer nivell mundial que hagin vingut a escalar per aquí?
— Siurana ha vist el pas d’escaladors de primera fila ja des de finals dels anys vuitanta. En una primera època daurada, les seves vies van atraure autèntics mites de l’escalada com el francès Didier Rabotou o el reverenciat escalador alemany Wolfgang Güllich. Actualment, podríem afirmar que són ben pocs els escaladors de primer nivell que no coneguin la calcària de Siurana, i el mateix passa amb Margalef. A mitjans noranta, un dels millors escaladors del moment, l’alemany Àlex Huber, va imaginar i equipar «La Rambla», una via avui dia superada, però que va suposar el rellançament de la fama mundial de Siurana. La primera ascensió d’aquesta via de referència va córrer a càrrec del campió català Ramon Julian, un enorme competidor que s’ha erigit campió d’Europa, del món en tres ocasions, set vegades guanyador del Rock Master d’Arco… Actualment, La Rambla també és un dels principals objectius d’Alizée Duffraise, una escaladora francesa que passa llargues temporades a Cornudella, i que aspira a ser la primera dona en assolir una dificultat similar. També cal anomenar al californià Chris Sharma, una autèntica estrella de l’escalada que ha fet avançar els límits d’aquest esport i, en ocasions, amb Siurana i Margalef com a escenaris. El mateix podríem dir del txec Adam Ondra o de l’alemany Àlex Megos, dos joves i portentosos escaladors –puntes de llança de la dificultat actual- que també sovintegen les nostres parets. Per últim, no podem oblidar a Dani Andrada, que d’ençà uns anys el tenim establert a Cornudella. Incansable escalador i equipador, aquest madrileny no sols ha contribuït a la zona amb enormes ascensions, també amb l’obertura i reequipament de nombrosíssimes vies.
— Suposant que arribés un escalador que mai hagués estat aquí i no conegués gaire res, quines zones li recomanaries?
— De Siurana li recomanaria, en primer lloc, el sector Can piqui pugui. Situat sota el camí de la Trona, reuneix l’essència de la dificultat i la qualitat de la roca siuranenca. També li parlaria de l’àrea de Fontscaldes, amb algunes de les vies que han mantingut Siurana com una zona puntera de la dificultat mundial; l’àrea de Grau dels Masets i Corral Nou per la varietat d’estils i dificultats; i els cingles de la Siuranella, pel seu volum d’itineraris en un marc obert i assolellat. D’estil i característiques totalment diferents, Margalef és de visita obligada. En constant desenvolupament i encara amb un enorme potencial, els seus desploms i balmes competeixen amb Siurana en prestigi i popularitat. I, en especial als amants de l’escalada contínua i homogènia, recomanaria una visita al vessant sud de Montsant, on es pot gaudir d’escalades poc menys que majestuoses i en sectors poc freqüentats.
— Sembla que aquest esport finalment ha acabat «atrapant» (en el bon sentit de l’expressió) molts joves autòctons. Això és una bona notícia…
— Jo penso que sí. L’escalada combina els beneficis propis de l’esport amb l’activitat a la natura, amb l’element enriquidor dels viatges i amb valors com la superació personal, de confiança, convivència… D’altra banda, crec en la importància de valorar, potenciar i promocionar el que tenim a casa, i a Cornudella tenim el millor terreny de joc per a la pràctica de l’escalada. En termes futbolístics, doncs, és com si tinguéssim el Camp Nou als afores del poble.
— Quina creus que va ser l’espurna que va encendre la passió per l’escalada en una zona on anys enrere no existia pràcticament afició per aquest esport?
— Jo crec que hi té molt a veure la normalització de l’escalador dins la comunitat local. És a dir, la integració d’un bon nombre d’escaladors que han adoptat Cornudella com a residència fixa. Actualment, els més joves ja no perceben l’escalada com una activitat estrafolària que ve a practicar tot de gent de fora. Són els pares, veïns, amics i tot de gent que els és propera aquells qui la practiquen, i això fa que aquesta activitat els sigui més pròxima i atractiva.
— En quin sentit pot influir, si és que ho pot fer, la recent construcció del nou rocòdrom al pavelló poliesportiu? Fins quin punt és important disposar d’un equipament d’aquestes característiques?
— Em vaig iniciar en el món de l’escalada a través d’un rocòdrom i, durant vuit anys vaig conduir una de les principals sales d’escalada de Reus. Per tant, conec molt bé la funció social i el valor d’aquestes instal·lacions com a centres de referència i d’iniciació a aquest esport. A Cornudella, el nou rocòdrom compleix, com a mínim, una triple funció: d’una banda, satisfà la demanda local de gaudir d’un espai en condicions on entrenar o practicar l’escalada «indoor»; en segon lloc, aporta un servei als escaladors forans que sovint fan estades llargues a Cornudella i, esporàdicament, també necessiten completar les seves escalades en roca amb sessions d’entrenament en rocòdrom; però sobretot, el rocòdrom esdevé la millor eina de promoció per a què els petits i joves del poble, sigui a nivell particular o mitjançant activitats tutoritzades, disposin d’un lloc adequat on tenir un primer contacte amb l’escalada, obrint la possibilitat d’incorporar aquest esport (avantatjat a Cornudella) en el seu itinerari formatiu, tal i com es fa, per exemple, en el cas de l’esquí a les Valls d’Andorra. En aquest aspecte cal destacar l’esforç de l’Ajuntament, d’aquells que l’han impulsat i de tothom qui ha col·laborat per què a Cornudella puguem gaudir del millor equipament d’aquestes característiques que hi ha en tot el Priorat.
— Òbviament sempre hi ha excepcions, i tu n’ets un bon exemple, però quina mesura de realitat hi ha en la creença popular que als escaladors només els interessa l’escalada?
— Els escaladors arriben a Cornudella amb un interès clar que és l’escalada. També és cert que es tracta d’una activitat que es viu amb passió i intensitat i a la qual, per les seves particularitats, sovint se li dedica molt de temps i atenció. Tanmateix, això no vol dir que aquesta sigui la única inquietud d’aquell qui la practica. Quan hom s’instal·la de forma permanent al poble, com és natural, amb els anys diversifica els seus interessos i activitats, participant a la seva manera de la vida i l’entramat local. Amb això vull dir que “escalador” no deixa de ser una etiqueta que amb el temps perd un pèl el seu sentit, i en trobarem al club ciclista, als Brivalls, jugant a volei-pantà… Qui tingui fills també voldrà involucrar-se en l’AMPA i en tot allò que afecti el seu benestar. Fins i tot n’hem vist d’implicats en les darreres candidatures per a les eleccions municipals. Per posar un altre exemple, no fa massa un amic escalador reivindicava la important retirada de residus duta a terme per voluntaris en un antic abocador de Siurana. Es tractava d’escombraries que ni havien generat els escaladors ni afectaven principalment cap sector d’escalada. La col·laboració d’escaladors com Oscar Giménez i Toni Arbonés, no obstant, va resultar decisiva. Penso que l’interès per l’escalada és tan legítim com qualsevol altre, i també crec que la plena integració mai no és immediata; però tampoc em sembla menys cert que, a la llarga, l’escalada va passant a un segon pla, i aquell “escalador” s’acabarà implicant en major o menor mesura –i com qualsevol altre- en altres coses que també li interessen o que afecten la seva quotidianitat local.
— Quin paper juga o pot jugar l’escalada en projectes comarcals com la Carta Europea de Turisme Sostenible o la declaració del Priorat com a Patrimoni de la Humanitat?
— Des d’un coneixement no més que superficial d’ambdós projectes, penso que l’escalada, com un més entre els usos i pràctiques integrats en el patrimoni paisatgístic del Priorat, hi hauria de tenir el seu lloc d’encaix i que, en alguns aspectes, s’hi adiu perfectament. Les dues iniciatives persegueixen el manteniment i promoció dels valors patrimonials de la comarca a través d’un model sostenible de desenvolupament i, en certa manera, l’escalada ja provoca alguns dels resultats desitjats. A nivell, per exemple, de difusió internacional d’uns valors paisatgístics capaços de generar efectes molt positius en el desenvolupament territorial. En aquest sentit, l’escalada –una activitat que implica pernoctacions i estades més o menys llargues- hauria de comptar entre les estratègies de turisme actiu capaces de contribuir al desenvolupament econòmic i al sosteniment del patrimoni que es vol reconèixer o distingir. Tanmateix, la sensació és que en aquest tipus de projectes comarcals l’escalada gairebé no hi és representada i que el ressò que se’n fan és mínim. Espero, no obstant, que l’atenció que de vegades sí que s’explicita en matèria de control i regulacions, també sigui compensada en termes de protecció i sostenible desenvolupament. Al cap i a la fi, l’escalador té un contacte íntim amb l’entorn natural i, com ja s’ha demostrat en altres ocasions, tot allò que vagi en favor del seu manteniment i de preservar-ne les condicions trobarà en aquest col·lectiu un aliat incondicional.