Ramon Juncosa Mateu va comprar l’edifici del Pla de l’Església núm. 5 poc abans de l’inici de la Guerra Civil (1936). Aleshores, Ramon Juncosa tenia una empresa de transports (R. Juncosa Transports, Telèfon. núm 6, Cornudella), on a part d’ell mateix, també hi van treballar el cornudellencs Josep Mestres “Punyet”, Joan Estivill “Bolet”, Jaumet “de cal Calderé” i Ramon “Panarro”. Uns mesos després d’haver comprat la casa, els baixos de la qual s’usaven com a magatzem, va esclatar la Guerra Civil. Arrel de l’esclat de la guerra, a Ramon Juncosa se li va incautar el magatzem i els dos camions de l’empresa, a més d’un turisme, quedant-se sense magatzem, sense vehicles i sense negoci.
Semblava que les coses no li anaven gaire bé, a en Ramon, però encara van empitjorar més. En un bombardeig que l’aviació feixista va efectuar sobre la vila, una de les bombes va tocar l’edifici, destruint-lo parcialment. En el mateix bombardeig van resultar afectades algunes cases veïnes; encara avui resta el solar del c/ de l’Església, davant del núm.11 (cantonada amb el carrer de la Missera), on hi havia un dels edificis que van ser destruïts per les bombes, que no es va tornar a reconstruir mai més. Que les bombes caiguessin en aquell lloc no va ser cap casualitat, segons relata l’Albert Juncosa, fill d’en Ramon: “Els nacionals sabien que en els baixos de casa, els republicans hi tenien un magatzem, per això la van bombardejar“. Fos com fos, en pocs mesos Ramon Juncosa ho va perdre gairebé tot. Feia poc, era el flamant propietari d’una casa nova, una empresa pròpia amb quatre treballadors i vehicles varis. Ara no li quedava res, per culpa de la maleïda guerra. Però precisament en aquest punt de la nostra història és quan comença a gestar-se el Bar Juncosa.
En veure que la cosa anava per llarg, Ramon Juncosa va començar a reconstruir la casa. Encara tenia esperances de recuperar els dos camions i el turisme i així poder continuar amb la seva empresa de transports (les esperances es van començar esvair quan van trobar un dels camions abandonat i cremat a Osca. De l’altre no se’n va saber res mai més). Així que mentrestant, se li va ocórrer, una vegada refet l’edifici, utilitzar els baixos per obrir un bar. La guerra ja havia acabat, corria l’any 1941 quan el Bar Juncosa va obrir les seves portes per primera vegada.
Durant 59 anys (1941-1999), el Bar Juncosa va ser regentat sempre pels seus propietaris, passant del pare (Ramon Juncosa) al fill Albert Juncosa. L’Albert Juncosa (a qui alguna gent coneix encara com l’Albert del bar, o també afectuosament, el tiet abet) es va fer gran al bar. Amb quatre o cinc anys ja va fer el seu primer cafè, en una cafetera que el passava quatre pams. L’Albert recorda els seus temps de festeig amb la Mercè, quan anava amb moto a Barcelona juntament amb el Miquel Butet, que també festejava en aquella ciutat. Tots dos amb una moto, sortien de Cornudella de bon matí per tornar al vespre. I explica una divertida anècdota: “Una vegada el Miquel, que conduïa la moto, em va donar un ram de flors perquè l’aguantés fins arribar a Barcelona, on li donaria a la seva novia. Quan vam arribar a Barcelona, després de tres o quatre hores de viatge només quedaven les branques pelades“. L’any 1960 l’Albert es va casar amb la Mercè Llauradó (familiarment la Mercedes del bar), que de seguida també va començar a treballar al negoci familiar.
L’Albert sempre ha estat un fidel seguidor del Barça, de fet són conegudes al poble algunes anècdotes seves relacionades amb el futbol. Una vegada, abans que al bar hi hagués televisor, els presents estaven escoltant un partit en que jugaven el Real Madrid i un altre equip, del qual diu no se’n recorda. Es veu que n’hi havia un que cridava massa a favor del Madrid i ho va solucionar taxativament: El va fer fora del local. Al llarg dels anys, no va ser l’únic.
En els anys 80, el Bar Juncosa va ser el pioner a Cornudella en el.laborar frankfurts a la mitja part del cinema. Aleshores, tant a la Renaixença com a l’Intim es projectaven dues pel.lícules en cada local, cada diumenge. A la mitja part, entre pel.lícula i pel.lícula, una munió de gent anava des de tots dos locals al Bar Juncosa per berenar un bon i generós entrepà de frankfurt, tota una novetat a la vila, que després es va estendre a altres locals del poble. Durant una temporada, en ple “boom” del reproductor de vídeo, també s’hi llogaven pel.lícules “VHS”.
No va ser fins l’any 1999 -concretament l’1 de setembre- que el bar va ser arrendat a la família Dols-Pamies. El Josep M. Dols i la Dolors Pamies es van fer càrrec del bar; era la primera vegada que el Bar Juncosa era regentat per algú que no fos de la família. Tal com explica el Josep M., el traspàs va ser molt ràpid: “El bar no va tancar amb el traspàs, el dia abans la Mercè i l’Albert van tancar com cada dia, i al dia següent vam obrir nosaltres“. Procedents de Tarragona, el Josep M. i la Dolors ja eren cornudellencs de fet, ja que residien a Cornudella feia anys. Els seus dos fills, l’Ismael i el Ricard, també conegut com a “Riqui” es van fer grans i es van casar a Cornudella. El Josep M. és especialment popular a la nostra vila, ja que durant molts anys va estar vinculat amb el Club de Futbol Cornudella, fos com a directiu o com a delegat de camp. Els membres de l’equip l’anomenaven “pare”, pel seu tarannà obert, pacífic i sempre de bon humor, que va deixar empremta entre aquells que el van conèixer i conviure durant aquella època del club de futbol cornudellenc.
El diumenge 31 d’octubre, darrer dia que el Bar Juncosa obria, Cornudella web va estar present durant unes hores al matí -de 8 a 11- i una estona més al vespre -de 19 a 20- fent algunes fotografies per a la posteritat. Al matí, el Josep M. va assegurar que “no sentia res especial” tot i ser el darrer dia que obria el local. Cap al vespre, cada vegada més aprop de l’hora de tancar, i tornant a respondre la mateixa pregunta, la resposta ja va ser una mica diferent: “ara potser començo a sentir alguna cosa“. Ens vàrem quedar sense saber els sentiments que devien experimentar el Josep M., la Dolors i la resta de la família quan van “baixar la persiana” per darrera vegada. Enrere quedaven els seus 11 anys al bar, sumats als 59 anys anteriors des de la seva apertura l’any 1941. Entre aquelles quatre parets van quedar diàlegs i discussions de postguerra; partits de futbol a la ràdio, el primer televisor en color marca “Inter”, records de viatgers a primera hora del matí; tallats, carajillos i barreges abans d’anar a la feina, cerveses de mitja tarda a la barra, frankfurts a la mitja part del cine i un infinit de converses intentant arreglar el poble i el món a voltant d’un cafè.
Fins sempre, i gràcies.
———————————————————————————————————————————————————————–
EL BAR
Miquel Martorell Garau, Siurana 1er de març 2011.
En tancar el Juncosa, m’han vingut una colla d’imatges i records.
Jo baixava de Siurana en moto (una Ossa 160) i la parava a la plaça, davant de Cal Ferrer. Esperava el camió del pantà que passava abans de les set fent un cafè que em preparava el jaio Ramon, sempre silenciós. En tornar a migdia, parava al bar i recollia La Vanguardia, que en Ramon em guardava al darrera de la tele. Els dissabtes, la meva dona Teresa baixava amb mí, i s’esperava al bar a prop de l’estufa, entrant a la dreta, fins que baixava la Mercè i feien ganxet les dues tot xerrant i esperant l’hora d’obrir les botigues. Quan jo sortia a migdia, carregava al bar la Teresa i els paquets i amunt a Siurana, tots damunt la moto.
Quan ja faig dur el camionet Ebro del pantà, feia el mateix recorregut: cafè al bar a les sis del matí tot xerrant amb el jaio Ramon, recollir al bar La Vanguardia a mig dia, i plegar al vespre fent una copeta.
El jaio Ramon tenia pinta d’esquerp però era una gran persona. Et pillava al primer vol del primer dia i et prenia les mides. Iniciava o et seguia la conversa amb els monossílabs habituals del món pagès: “bé..bé; hola..hola; fa bo..fa rúfol;…”. Però em tenia un gran apreci, silenciós, fent-me costat, mirant-me amb intensitat, sornejant pel davall del nas. Quan apareixia l’Albert, ell s’enretirava mantenint l’autoritat. Cal dir que amb l’Albert érem bons companys al formigó del pantà.
El jaio Ramon em guardava l’exemplar de La Vanguardia que jo rebia cada dia per correu a migdia, i que em servia per engatussar amb els mots encreuats el vigilant de la Confederació Sr. Martin a les tardes de formigó.
Quan el bar va canviar la barra d’esquerra a dreta i va suprimir l’estufa de llenya, ja va començar a canviar un xic tot. Més encara quan l’Albert va plegar del pantà amb una revolada enrabiada. El jaio Ramon s’ho mirava ja tot un xic distant.
Quan ara a punta de dia pari el cotxe de línia, on farem el cafè? Qui ens dirà el bon dia? Ja no serà el mateix… Ja no passa la Hispania… Ja no hi és el jaio Ramon.
Publicat a cornudellaweb: 2 de desembre de 2010
Informació relacionada: El Bar. Article de Carles X. Cabós, 2 desembre 2010.