Jaume Arnella, fa poc més d’un any en l’entrevista «Guardo un record fabulós de la gent de Cornudella», publicada a Cornudellablog.cat i PrioratDiari.cat, va dir sobre el Priorat de la meitat dels anys 70 del segle XX que “Mira si estava magra la cosa que recordo que hi havia qui deia que aquesta comarca no podia sortir-se’n per si sola i que l’única solució era que vingués un alemany i que ho comprés tot, i fins i tot reclamava posar una cadena al Coll d’Alforja perquè es veiés ben clar que aquest era un terreno proscrit i deixat de la mà de Déu”.
Amb poques paraules i en un llenguatge entenedor i directe, la frase defineix magistralment tota una època, en un to aparentment despreocupat però que a la vegada, entre línies, deixa entreveure un missatge dramàtic. El d’una comarca que es dessagnava des de feia dècades, de pobles amb cases buides, carrers de terra i fang i teulades esfondrades, que veia impotent com veïns de sempre, famílies senceres, marxaven buscant una vida millor; i on s’intueix el pessimisme i el sentiment d’abandó dels que quedaven, enfrontats a un futur incert.
Per intentar comprendre tanta desesperança, poden ajudar algunes dades molt significatives. El 1887, el Priorat arribava als 27.461 habitants, xifra mai vista ni abans ni després en les estadístiques demogràfiques de la comarca. A partir d’aquell moment de màxima esplendor, va començar un declivi brutal i sense treva. La fil·loxera i les penúries que se’n van derivar, i la incipient industrialització de les ciutats van fer que molta gent abandonés la terra i no tornés. Saber fins a quin punt va ser decisiva la fil·loxera en el despoblament del Priorat o si la comarca ja estava tocada abans de la seva arribada, seria una altra història, que precisament forma part dels temes en els quals actualment està treballant l’historiador i mestre de Marçà Pere Audí.
Sigui com sigui, l’any 1970 ja s’havien perdut més de la meitat dels habitants, i la comarca continuava en caiguda lliure, arribant a perdre més del 66% de la població fins a arribar al mínim de 9.119 habitants el 1998. Cap comarca de Catalunya ha patit uns canvis tan desorbitats en el mateix període.
Tot i que el Priorat no s’ha recuperat demogràficament ni de lluny —des de 1998 la població s’ha mantingut entre els 9 i els 10 mil habitants—, el miracle que va aconseguir transformar el Priorat en la comarca que és avui, es va produir en altres àmbits. A grans trets, i tenint en compte els profunds canvis que van provocar amb el pas dels anys, hi ha almenys tres esdeveniments que van resultar determinants.
El primer es va produir a començaments dels anys 80 del segle passat. L’arribada al Priorat dels viticultors René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez i Carles Pastrana. Els coneguts com “els Cinc Magnífics”, van compartir un somni i una aventura que va revolucionar la comarca, convertint-la en un dels territoris del vi més prestigiosos del món, que es diu aviat. Precisament un dels grans documentals de producció catalana d’enguany, que s’estrenarà al Most Festival, té com a protagonistes a aquests pioners i la transformació del Priorat. De retruc, es va desenvolupar l’enoturisme, avui en uns nivells d’excel·lència inimaginables no tants anys enrere. Una mostra ben recent és l’hotel Cal Llop de Gratallops, seleccionat com un dels 10 millors hotels d’enoturisme de l’estat per un dels cercadors d’allotjaments més importants del món.
El segon va tenir l’escalada com a protagonista, als anys 90 un esport pràcticament desconegut al Priorat. Tot i que els primers escaladors ja coneixien la zona des de mitjans dels 80, va ser en la següent dècada que van començar a arribar en major nombre a les zones d’escalada de Siurana, i per extensió a tot el nord del Priorat. Els millors escaladors del món com Didier Rabotou, Wolfgang Güllich, Àlex Huber, Ramon Julian, Alizée Duffraise, Chris Sharma, Adam Ondra, Àlex Megos, o Dani Andrada coneixen i practiquen l’esport a les parets prioratines. Segons Pep Farré, escalador i historiador, el conjunt d’escoles d’escalada del Priorat nord se situen com la segona àrea del món en nombre d’ascensions registrades.
Un dels projectes impulsats pel govern català pretenia posar molins de vent a la Serra de Montsant, cosa que el Priorat no estava disposat a permetre
El tercer gran esdeveniment va ser la creació del Parc Natural de Montsant l’any 2002. Irònicament, la creació del parc té molt a veure amb la lluita de la societat prioratina per impedir la proliferació indiscriminada de parcs eòlics a la comarca previst per la Generalitat uns anys abans. Un dels projectes impulsats pel govern català pretenia posar molins de vent a la Serra de Montsant, cosa que el Priorat no estava disposat a permetre. Per primera vegada, entitats, institucions municipals i comarcals, i prioratins en general, es van posar en peu de guerra per evitar un sacrilegi que anava en contra de la filosofia de conservació del patrimoni natural de la comarca i del mateix acord eòlic comarcal de 2001.
Aquests esdeveniments, totalment compatibles entre si, han estat tres de les claus per al desenvolupament sostenible del Priorat, i van suposar un punt d’inflexió que va marcar l’entrada de la comarca al segle XXI.
El 2012 se signava la Carta del Paisatge, un document que s’havia començat a gestar deu anys abans, precisament per evitar la instal·lació de parcs eòlics més enllà dels llocs pactats, i que defineix les accions que cal dur a terme per potenciar l’entorn paisatgístic de la comarca i preservar-lo. El 2007, es va fer un altre pas molt important, amb la creació de l’associació Prioritat, amb l’objectiu de treballar per presentar una candidatura a la UNESCO com a paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània. Seria la cirereta del pastís i la culminació d’un procés iniciat fa més de trenta anys.
1 comentari a “Priorat 2.0”