L’altre dia, estava a casa davant l’ordinador, quan en un programa de tarda de TV3 van entrevistar un campaner de Tàrrega, que va explicar algunes de les funcions d’aquest vell ofici. El tema, no sé exactament perquè, em va engrescar, i vaig prestar atenció. L’home va alliçonar als televidents sobre les diferents maneres de tocar les campanes: Tocs de campanes per a anunciar hores, festes, defuncions, batejos, i crides diverses i algunes de ben curioses com el toc de sang, que antigament s’usava per anunciar una execució. Un dels tocs que més em va captivar va ser el toc a foc.
Quan tenia 13 o 14 anys, vaig tenir una experiència relacionada amb el toc a foc que em va sobtar tant que encara la recordo força bé. Va ser durant el gran incendi que va arrasar el Montsant, l’any 1982, des de la Vilella fins a prop de Margalef, si no m’he informat malament. L’incendi feia alguns dies que anava cremant tremebundament, hi va intervenir fins i tot l’exèrcit, i a Cornudella encara no hi havia el Parc de Bombers, que es va inaugurar pocs anys després, l’any 1986.
Tot i el gran incendi, la vida a Cornudella em semblava que transcorria amb certa normalitat. Era estiu, i els estiuejants anaven a la piscina, els pagesos al tros, els paletes a l’obra, la Rene estava plena de gent jugant a la botifarra, i els nens com jo, que teníem vacances a l’escola, jugàvem tot el dia pel carrer fins l’hora d’anar cap a casa. Un d’aquells dies, estava dins a la Renaixença, i vaig sentir les campanes del meu poble tocant d’una manera diferent, que no em semblava normal. Aleshores vaig veure alguns homes que jugaven a la botifarra que deixaven les cartes damunt la taula i s’aixecaven, d’altres no. Poca estona després, va entrar al local l’agutzil, demanant que tots els homes majors d’edat i hàbils es dirigissin a l’Ajuntament. Llavors, molts dels que quedaven jugant a la botifarra van deixar també la partida i van marxar. El foc no s’aturava i estava arribant a l’ermita de Sant Joan del Codolar.
Aquell dia, me’n vaig adonar per primera vegada de que el Montsant i sobretot Sant Joan és molt especial per als cornudellencs. A la nit, ho recordo com si fos ara, encara vaig veure tractors amb remolcs plens de persones i eines, que es dirigien cap al Montsant per ajudar a apagar el foc que estava arribant a un lloc sagrat per al cornudellencs, que no es podia cremar de cap manera. El carrer de la Miranda (més conegut com carrer de les flors), estava farcit de gent, contemplant la resplendor de les flames que es podien veure perfectament des d’aquell lloc. Aquell any, el Montsant va patir el pitjor incendi que ha patit fins avui, però el foc no va arribar a Sant Joan.
Força anys després, per Cornudella va córrer el rumor de que hi havien algunes persones que estaven recollint signatures perquè es veu que el toc de les campanes tocant les hores els molestava i no els deixava dormir, pobrets. “-Maleïda contaminació acústica rural, jo que havia vingut a viure a un poble per sentir els ocells i veure pasturar les cabres-“, devien pensar. A mi, que havia viscut alguns anys gairebé davant de l’església, mai em van amoïnar, les campanes. El que si em va amoïnar va ser que hi haguessin certs subjectes a qui una cosa així els pugues molestar, i vaig estar de seguida d’acord, si es donava el cas, d’encetar una recollida de signatures per fer-los fora a ells…
—
.