Fa pocs dies, concretament el passat 20 de novembre, es complia el 34è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, efemèride de la qual, com cada any, es van fer ressò els mitjans de comunicació. Llegint una d’aquestes notes que surten a la premsa, em van venir a la memòria imatges i records d’aquells anys, quan encara era un nen que berenava pa amb oli i colacao i anava a les “Escuelas Públicas”, que aleshores estaven als baixos de l’Ajuntament.
El primer record immediat a la mort del dictador és d’immensa alegria, no exactament perquè s’hagués mort, ja que l’any 1975 encara era massa marrec per saber gaire cosa sobre Franco. L’alegria més aviat la va provocar el fet que, arrel de la mort d’aquest home, ens van donar una setmana de festa a l’escola. Tota una setmana per jugar, construir cabanyes, gandulejar, fer “pastetes”, jugar a futbol a la Plaça, tirar-nos pedres amb colles “enemigues” i mirar la tele. Tot i que, com que només hi havia una cadena (TVE 1), no hi havia gaire res per mirar, tret de “La abeja Maya”, que era realment l’únic que m’importava de la caixa tonta.
Amb els nois i noies de la meva edat amb qui anava a classe, comentàvem, plens de mocs, diversos aspectes d’alta política, com qui era aquell senyor d’orelles importants, que sortia per la televisió dient “-Españoles … (snif, snif)… Franco … ha muerto”. La seva tristor contrastava àmpliament amb la nostra felicitat per les vacances inesperades, i en el nostre subconscient ens preguntàvem si plorava perquè a ell no li havien concedit una setmana de vacances, com a nosaltres. També ens preguntàvem “qui manaria a partir d’ara”, i vam arribar a la conclusió, hàbilment assessorats pel fill d’un Guàrdia Civil, que seria “el rei”.
En aquells anys, a més de la televisió, tot era en blanc i negre, almenys a mi m’ho semblava. Amb aquestes, va arribar la televisió en color. La primera que vaig veure va ser a la Fonda Montsant, nova de trinca. Devia ser cap al mateix 1975 o potser 1976, més o menys. La novetat va causar furor, i després de l’escola, sempre hi anàvem una estona a mirar-la quan feien dibuixos animats o programes infantils.
Després, també en van comprar una a cal Arcadi i al Bar Juncosa, totes dues del mateix model marca “Inter” amb la carcassa xapada amb imitació de fusta, i amb molts botons per canviar de canal, si és que algun dia n’hi havien d’haver més. Però per a mi, allò era una aberració i un greu atemptat a la realitat, perquè segons la meva opinió, la vida real era en blanc i negre, tal com es veia a la tele de tota la vida. Sort que el Raül de cal Palla, durant un intercanvi d’impressions sobre tan important qüestió, em va fer baixar del burro amb una mítica pregunta: “-Tu, quan mires al teu voltant, com ho veus tot, en blanc i negre o en colors?” Aquí es va acabar la polèmica, i de seguida em vaig adonar de que ell tenia tota la raó del món, i jo no, i que, efectivament, la vida real era en colors, igual que les noves teles.
Carles X. Cabós, Cornudella de Montsant, 22 de novembre de 2009.