La útil idea de fer un pub a casa, com si fos una habitació més, va començar a rondar-me pel cap ja fa uns quants anys. Val a dir que al començament, més que una idea era una il.lusió, com moltes d’altres que amb el temps es dilueixen, o directament s’obliden. Aquest no va ser el cas. Mentres esperava pacientment les circumstàncies idònies per dur a terme tal propòsit (no em quedava cap més remei), aquest anava madurant i agafant forma, de moment només dins el meu cervell. No sabia si aquestes circumstàncies es donarien mai, però tenia algunes coses a favor: Ganes, paciència i el lloc adeqüat. Com no, també hi havia alguns inconvenients importants: Aquesta mena de dessitjos valen quartos, i a més el lloc que tenia pensat per a instal.lar-hi el pub estava rebotit d’enredos de tota mena fins al sostre. Per acabar-ho d’adobar, la Eli no estava del tot convençuda de que la idea fos tan brillant com jo em pensava.
El lloc en qüestió era un magatzem on vaig tenir-hi una petita granja de conills que va passar a millor vida quan me’n vaig anar a la mili. Amb el temps, el lloc es va reconvertir en un atapeït dipòsit d’andròmines. De fet, nomes quedaven un parell d’estretíssims passadissos, on amb prou feines s’hi podia passar -recomanable fer-ho amb casc, o en el seu defecte una gorra I love avellana- esquivant potes de cadires i taules mig trencades, vells estris agrícoles atrotinats, televisors i ràdios vells inservibles, sofàs i baguls convertits en vivendes de rosegadors de mida diversa, capçaleres de llits destartalades o glamurosos somiers que no es farien servir mai, entre d’altres delicatessen.
Finalment, amb el sorprenent beneplàcit del meu pare, amo i senyor del lloc, i l’ajuda dels meus germans, a començaments de febrer de 2011 vam començar a buidar el magatzem, recolocant andròmines en altres magatzems, llançant moltes d’altres a la brossa o cremant-les. Vam fer una foguera que va cremar durant dies… El projecte estava en marxa.
Una vegada resolt el tema de l’espai, el següent pas era començar les reformes. Sembla mentida el que es pot estalviar si ens estem d’anar com borinots d’un bar a l’altre cada dia, o d’anar a sopar de restaurant cada dos per tres com si fossim Rothschild (Rochil en idioma local). Les vacances de més d’un cap de setmana també van quedar eliminades. Això si, viatges a l’estranger, tots els que vulgueu: Índia, Xina, Tíbet, Everest, Austràlia, Kenya… Tot el món. Amb el canal “Viajar” pots anar a tot arreu del món sense moure’t del sofà de casa. A banda d’això, Andorra és el país més exòtic que hem vist in situ en els darrers anys.
El primer pas era arreglar les parets i el terra, per la qual cosa hi havia dues opcions sobre la taula: fer-ho nosaltres mateixos o anar a buscar professionals que s’encarreguéssin del tema. La primera opció era fer jo de paleta i la Eli de manobre, però pel bé del projecte, la idea va quedar descartada immediatament.
Els professionals era l’opció més assenyada. Si, també la més cara. Però almenys ens estalviariem anar amunt i avall amb sacs de ciment, big-bags d’arena, rajoles, pegoland, fer regates, anivellar parets i terra, enrajolar… Amb resultats incerts. Així doncs, el Josep i el Joan Martorell àlies “Colles”, de Cornudella, van ser els encarregats de les obres. Van començar el dijous 22 de setembre de 2011.
Altra cosa que calia fer era obrir un forat a la paret per posar-hi una porta. Aquest magatzem no en tenia, per què s’hi accedia passant per un altre petit magatzem, que és el que tenia sortida a l’exterior. Així doncs, per no haver d’accedir al pub per una habitació plena de pots de pintura, eines i mangueres -lleig i poc glamurós-, només començar les obres, els paletes van obrir un forat en una paret, aprofitant una finestra, per tal de posar-hi la nova porta. Després, van tapiar la porta que unia les dos sales. D’aquesta manera, els magatzems quedaven totalments independents, amb les seves respectives portes d’entrada. Vaja, com Déu mana.
Una vegada anivellades les parets i el terra, el següent pas abans d’enrajolar era pintar el sostre i les parets. Aquesta tasca, igual que la majoria de tasques que van venir després, ens la vam reservar per a nosaltres. Teniem els estris necessaris i ja ho haviem fet altres vegades, així que va ser “pan comido”.
El sostre es va pintar pim-pam amb un color arena molt clar. A les parets vam donar una primera capa de pintura blanca amb tota mena de propietats anti-fongs, anti-humitats i tot el que comenci per ‘anti’. El color definitiu que vam triar per a les parets va ser un verd botella —quin color millor per a un pub!-, que ja teniem en ment des d’abans de començar.
Però abans de la capa definitiva, calia passar els cables de la llum, preses de corrent, internet, etc. En aquest cas, tenim la sort de que el meu pare és electricista, i ens va ajudar molt. Això si, com en tota obra, sempre sorgeixen problemes. Hi havia una tirada d’uns 9 metres de tub corrugat soterrat (de punta a punta del magatzem) on els cables sen’s van resistir molt. De fet pel tub no passava ni la sirga, així que vam obrir una cata a terra per tallar el tub i poder acabar de passar els cables. Tot i així, vàrem tenir molt problemes per voler passar uns cables massa amples per uns tubs massa estrets. És el que té voler aprofitar el tub coarrugat que vam descobrir entre els trastos del magatzem. En fi, al final, untant els cables amb vaselina, talco i tota mena d’ungüents i un pèl de força bruta, ho vam poder arreglar, encara que amb tota seguretat aquells cables no es puguin tornar a treure d’allí mai més.
Una vegada passats tots els cables i després que els paletes van enrajolar i colocar el bastiment i la porta (comprada a Puertas Cano, Tarragona), va ser l’hora de pintar la capa definitiva de color verd botella. Fet i fet, el que costa més de pintar no es pintar en si mateix. El més pesat és colocar cintes al voltant de marcs de les portes o per separar la pintura del sostre de la paret, o tapar els vidres per prevenir possibles esquitxades. Una vegada fet això, amb rodet i pinzells, bufant i fent ampolles en un dia ho vam tenir fet. Després, com que ens va sobrar pintura del sostre, ens vam dedicar a gastar-la pintant sòcols al voltant de la porta, les finestres, la part superior de la paret i les cantonades (foto de sota). I encara ens en va sobrar.
De bon començament tenia la idea de posar un fris de fusta a la meitat inferior de la paret. Fa més de pub. Així que després de medir els metres lineals de fris que necessitavem, cop de cotxe cap al Leroy Merlin per comprar el que ja teniem mirat i remirat des de feia temps. Com que no el tenien en existència, el van encomanar a fàbrica, així que ens vam haver d’esperar al voltant de quinze dies, previ pagament d’una paga i senyal. Es veu que així no s’encomanen coses que després no es van a buscar. Per portar-lo fins a casa, com que no hi cabia al cotxe (eren paquets de làmines de fusta de 2’40 metres de llarg) i no tenia ganes de tornar a gorrejar cap furgoneta a amics i coneguts, ens el van portar ells. Una despesa que si teniu una furgoneta us podeu estalviar.
Colocar el fris era tota una novetat, no n’havia posat mai cap. No és difícil, però si que cal ser pacient. És imprescindible que les parets estiguin rectes, anivellades, sense corbes, si no, no cal que us hi poseu. Primer s’han de col.locar al llarg de tota la paret uns llistons longitudinals. En aquests llistons -i no directament a la paret, com em pensava abans d’informar-me-, és on van acollades les làmines de fusta del fris, que es col.loquen d’una en una, anant-les encaixant entre elles i anant-les clavant-les als llistons amb unes grapes especials que ja ens proporcionen allà on comprem el fris. Com dic, no és gens difícil però és una tasca que requereix anar poc a poc i bona lletra. Com tot, a mida que es van col.locant làmines, es va agafant pràctica i es va més lleuger.
Una vegada instal·lat el fris, encara faltava col.locar un sòcol de fusta a la part inferior i el passamà a la part superior. Això és relativament fàcil, es col.loca simplement amb silicona adhesiva. La única dificultat que vàrem tenir va ser tallar les peces en angle, per tal d’encaixar les peces a les cantonades i racons, ja que no teniem les eines precises. Una vegada acabada la instal·lació, allò ja començava a tenir flaires d’autèntic pub anglès.
Fins ara no n’he parlat, però en tot pub hi ha d’haver un element importantíssim, imprescindible: la barra. Ja tenim la base sobre la que anirà posada, feta amb blocs de formigó. Aquesta base, també va forrada amb el fris de fusta, igual que les parets, per tant no calia pintar-la ni fer-hi res.
La barra la volíem de fusta, amb una estanteria al damunt de punta a punta, per poder-hi col.locar coses i per posar-hi llums empotrades que il.luminessin directament la superfície de la barra. A poder ser, del mateix color de la fusta fosca del fris. Amb tant requisit, teniem clar que hauria de fer-se tot a mida, per la qual cosa ens vam posar en contacte amb el fuster i veí de tros, el Josep Campiña àlies “Campi”, de Cornudella. Com és costum, no sé si a tot arreu o només aquí, trobar un fuster que faci la feina en el temps que tu vols és com trobar vida a l’univers. Aquesta no va ser una excepció, però en contrapartida, el Campi va fer una gran feina.
Com que des que vam encarregar la barra fins que va estar feta van pasar un parell o tres de mesos bons, i tota la resta estava pràcticament acabat, ens vam dedicar a decorar i moblar el nostre pub. Estem en la recta final. Aquí si que, per sort, vam aprofitar la majoria d’elements, a més de comptar amb la inestimable ajuda d’alguns amics i coneguts de bon cor. A les parets, posters de grups musicals que tenia guardats, còpies de portades d’LP impreses i emmarcades, algun quadre, i moltes, moltes fotos. Lògicament, es van haver de comprar molts marcs als xinos, però les fotos les vam escanejar i imprimir totes amb la impressora de casa, igual que les portades dels LP’s.
El meu pare, aficionat a recórrer paradetes d’encants, anticuaris i demés, em va portar multitud de bonics i antics cartells de propaganda de begudes (emmarcats, en format mirall, etc) que van anar com anell al dit. Els paletes ens van donar un rellotge de paret decorat amb una gerra de cervesa rebossant d’escuma i el lema “Happy Hour”, molt adient. I finalment, pel meu aniversari els amics em van regalar una escaient diana electrònica, molt útil en tot pub, amb la qual cosa el tema de parets quedava rebotit i acabat definitivament.
El mobiliari, escàs però suficient. Dues taules-reliquia de les que hi havien a la Renaixença des de qui sap quan, des de molt i molt abans que els tiets Juan i Gladys fessin les reformes, a començaments del 90 del segle passat, i que guardava en aquest mateix pub quan era un magatzem d’andròmines; un tamboret giratori del Pub Nexus, dels primers que hi van haver al pub (una joia), pel qual deuen haver passat més de la meitat dels culs dels habitants de Cornudella i part de l’estranger. Uns bancs de fusta i un antic penjarrobes amb mirall restaurats, provinents també del magatzem d’andròmines; un sofà de tres places (el vam haver de portar a restaurar per que feia pena), uns tamborets alts que estaven per casa, i unes taules petites de l’Ikea. També una llum de sobretaula que abans estava al menjador. I naturalment, un botellero, per mantenir les cerveses sempre fresques com una rosa, absequi del Franki (Àtic).
Vam posar una tele penjada a la paret, per poder veure els partits de futbol com en un pub de veritat. També en aquest cas, en principi la idea era comprar-ne una de nova, però amb el pressupost que teniem no ens va quedar més remei que posar-hi la del menjador. El Manolo es va encarregar de fer fer quatre soldadures en diversos cables, per poder connectar la tele als altaveus.
Un altre element importantíssim era l’equip de música. En principi, la idea era comprar-ne un de nou, amb prou potència per poder posar la música forta sense que fessin mal les orelles. Però finalment, vam optar per aprofitar l’equip de casa, un Technics que devia tenir uns 15 anys. Encara funcionava bé, tot i que no era prou potent per a un pub. Per compensar, la butxaca no ens va fer gens de mal. Vam fer molt bé de no comprar-ne un de nou, perquè en un futur molt pròxim el tema va quedar solucionat de manera sorprenent.
Amb només alguns detalls per acabar de polir, vam estrenar “oficialment” el pub, el diumenge 29 d’abril de 2012. Paella a l’aire lliure amb tots els que havien col.laborat en fer realitat aquest somni (només va faltar el meu pare, a qui aquestes festes no li van gaire :-). Naturalment, els cafès i copes posteriors, dins el pub.
Respecte a l’equip de música, a l’agost, un amic de l’amiga Rosa del Catllar (el Joan Carles, de Peñíscola, que en sap molt d’equips de música i so en general), ens va regalar un tros d’amplificador Marantz i dos espectaculars altaveus Infinity que tenia per casa, que vam instal.lar i estrenar amb una festa el dissabte 11 d’agost, amb la qual cosa el tema del so també quedava més que resolt.
Com a curiositat, les primeres cançons que van sonar van ser One Small Day de Ultravox i Getting Away With It de Electronic. Salut!!!!