Aquests dies d’enrenou futbolístic a la capital dels ganxets, on fins i tot hi han hagut veus que han vaticinat una possible desaparició del seu més important equip de futbol, m’han recordat que fins fa pocs anys a Cornudella hi havia un equip d’aquest gran esport del qual vaig formar part.
Bona part de la meva adolescència va transcórrer frisant per l’arribada dels dimarts i divendres a les 8 del vespre, dies en que el C.F. Cornudella tenia sessió “d’entreno” al camp de futbol. Al començament com a entusiasta aficionat, assistia puntual com un rellotge a gaudir dels partidets d’entrenament amb els jugadors de l’equip. Si érem suficients, jugàvem amb tot el camp, si érem menys amb mig camp, i si erem quatre gats la patxanga es feia dins l’àrea gran, amb un parell de pedres en cada extrem fent de porteria.
Els caps de setmana tocava partit oficial, gairebé sempre diumenges a la tarda. A l’hivern, com que es fa fosc aviat, els partits es jugaven en acabar de dinar, a l’hora del cafè, cap a les 3 de la tarda. Tampoc no hi faltava mai, ni als partits a casa ni als desplaçaments per aquests pobles de Déu, on viatjàvem amb un parell o tres de cotxes i l’omnipresent furgoneta Ford Trànsit de color vermell del fuster Josep Piñol. Moltes vegades ens acompanyava el mateixíssim alcalde, el recordat Àlvar Busquets.
Després, com a orgullós jugador del primer -i únic- equip, vaig continuar gaudint d’aquest noble esport, gairebé sempre amb el Salvador Salvadó d’entrenador. Va ser ell qui un dia va venir a casa dels pares a dir-los si em deixaven fitxar per l’equip, i també el que em va fer debutar de lateral dret una tarda de diumenge al camp del Duesaigües, en un partit que per cert vam guanyar. Vaig jugar un bon partit, i a partir d’aquell moment vaig ser sempre titular, per desgràcia del titular habitual fins aleshores.
M’agradaven especialment alguns desplaçaments que es repetien temporada rere temporada, i que tenien característiques una mica diferents de les habituals. Per exemple, quan tocava anar a jugar a Tarragona -normalment a algun barri-, abans del partit acostumàvem a anar a dinar al mític “Bar Pasqual” de Torreforta. 1er i 2on plat, pinxos de carn que sobresortien un pam dels límits del plat, postres, i “carajillo”. Els que fumaven no s’estaven de fer un cigarret, caliquenyo, “senyorita” o puro, a escollir. I alguns que no acostumaven a fumar, aquell dia feien una excepció, com si es tractés d’una boda o un bateig. La primera vegada que hi vam anar, a l’hora de pagar ens pensàvem que s’havien equivocat. En aquell bar de currants -com la majoria de nosaltres- menjàvem bé, bo i barat, motiu pel qual vam repetir l’experiència durant vàries temporades. Després, amb la panxa ben plena, a jugar. Professional, molt professional 🙂
Òbviament, estàvem a anys llum de la professionalitat, ni teníem cap intenció d’apropar-nos. Però no volíem res més i ens ho passàvem la mar de bé. Joves i forts com un roure i ben entrenats, ens podíem permetre de tant en tant frivolitats com aquelles. A més, guanyàvem sovint, cosa que , tractant-se d’esport, tampoc està de més.
Un altre dels desplaçaments dignes de record són els que fèiem a Porrera. Tot el viatge, a partir de la Venta d’en Lluís, transcorria per un camí ple de bonys, clots i pedres, a 10 per hora de velocitat màxima (encara no hi havia la carretera). En una ocasió, el nostre entrenador, el Salvador, en fer la típica xerrada tècnica abans del partit, va pronunciar una frase històrica: “-Vinga nois, si podem fer 10 gols no em fem 8!”. No recordo si vam empatar o vam perdre…
Deixo pel final el partit de futbol de màxima rivalitat, el derbi, el nostre Barça – Madrid particular, el nostre clàssic per excel·lència: El Cornudella – Prades. Era un partit sempre molt especial, potser el més important de la temporada. Era igual quedar últims a la lliga (no va passar mai), però si es guanyava al màxim rival, tots estàvem més que contents!
Vaig penjar les botes massa aviat. Les farres i la vida festivalera es van imposar al futbol, aquesta aventura es va acabar per a mi i en van començar altres. El C.F. Cornudella va continuar força anys més, fins el 2001. Casualitats de la vida, el mateix any va plegar el nostre màxim rival, el Prades, segurament perquè sense nosaltres, la lliga no tenia cap al·licient. Aleshores ja feia temps que estava desvinculat del club, i en els últims anys ni tan sols acostumava a anar als partits. Tot i que feia mesos que pel poble es comentava sobre la possible desaparició del club, sempre vaig pensar que això no podia passar. Les coses havien hagut de canviar molt des que vaig deixar de jugar a futbol, quan per molt malament que anés tot, la idea de plegar senzillament no existía. El simple fet de reunir-nos per jugar a futbol, disfrutar i defensar els colors del nostre equip era l’únic que importava.
Ningú que no hagi estat mai vinculat a algun esport d’equip pot entendre el que va significar, per a un poble petit com el nostre, la desaparició del C.F. Cornudella. Amb ell van desaparèixer els diumenges a la tarda de futbol, socis, jugadors, seguidors, festes, balls, reunions, entrenaments, projectes i aspiracions. Va desaparèixer un gran equip humà, que Cornudella no ha tornat a tenir, futbolísticament parlant. Va desaparèixer quelcom que miraculosament, aconseguia que cornudellencs de tota mena, sense distinció, fessin pinya al seu voltant. I això es troba a faltar com l’aigua que bevem. I el més important, van desaparèixer les il·lusions de tots els nens que, com jo una vegada, aspiraven a jugar a futbol, algun dia, a l’equip del seu poble.
Carles X. Cabós, Cornudella de Montsant, diumenge 21 de juny de 2009. Foto: Partit de lliga C.F.Cornudella – Almoster, 5 maig 1985.
Informació relacionada: El Centre de Sports de Cornudella (1922). Miquel Martorell Garau. Publicat a Cornudellaweb.com el juny de 2008.
Cornudella segle XX Arxiu Fotogràfic Digital Cornudellenc disposa d’una categoría dedicada al Club de Futbol Cornudella.
.
.