Regirant per casa, he retrobat aquest article que vaig escriure per al llibret del 22è Aplec de la Sardana, l’any 1998. Rellegint-lo ara, tot i que algunes coses potser no han canviat gaire, m’adono de com de pressa passen els anys…
Si algú un dia a preguntar entre la gent jove de Cornudella quina és l’estació de l’any que li agrada més, la resposta seria l’estiu. Probablement, entre la gent més gran la resposta seria la mateixa. Bé, que ningú cregui que per dir això em penso que estic descobrint la sopa d’all, però del que sí que estic convençut és que els motius de la tria no serien ben bé els mateixos entre tots dos grups.
La frase “descobrir la sopa d’all” -ara em desviaré una mica del tema- em fa molta gràcia, i sempre em recorda una escena d’una pel·lícula de la qual no recordo el títol però que esta inspirada en la vida de l’inventor del hula-hoop (aquella mena de gran rodona que es feia ballar amb la cintura). Bé, aquest home, l’inventor del hulahoop-, un bon dia es va presentar al director d’una gran multinacional americana amb el plànol del seu invent. El director, que aquell dia estava de molt mala llet, de mala gana li va dir a l’inventor que li ensenyés el plànol d’allò que es pensava que era tan important. L’inventor, tímidament, va començar a desplegar un foli que portava tot doblegat a la butxaca, i va deixar al descobert un simple cercle que havia dibuixat a casa passant un llapis al voltant d’un got. El director, amb cara d’estupefacció i molts pocs amics, va aixecar-se de la seva butaca i, vociferant, va engegar-li a l’inventor: “-Enhorabona, acaba vostè de descobrir el cercle!!!” I el va fer fora.
Bé, tot això ve a tomb per allò que deia al principi, que segurament el director de la multinacional pensava: “Mi-te’l, aquest es pensa que ha descobert la sopa d’all”. Abans de retornar al tema principal després d’aquesta espècie d’anècdota, només vull dir que uns mesos després dels fets l’inventor era director de la multinacional, i el hula-hoop va ser famós a tot el món.
Retornant al començament, des del meu punt de vista, que probablement és bastant aproximat al punt de vista general de la població jove, l’estiu representa un canvi espectacular en tots els àmbits de la nostra vida, principalment en tot el que pugui estar relacionat amb l’oci i el temps lliure. Deixant de banda que l’estiu comença oficialment el 21 de juny i s’acaba el 21 de setembre, sóc del parer que l’estiu a Cornudella comença la nit de Sant Joan i s’acaba tot just després de la festa major, que és quan ens adonem que ja tornem a ser els de sempre i que a la terrassa de l’Àtic o el pub, a més del fet que estan més buides, ja comença a fer una miqueta de fresca. Com deia, a partir de la nit de Sant Joan, el paisatge humà i els costums habituals es transformen. L’Atic obre ja cada dia i es transforma un estiu més en el lloc de trobada i el pub Nexus viu durant l’època estival algunes de les nits més mogudes de l’any. El volei-pantà (especialitat 100% cornudellenca) i el futbol sala es converteixen en els nous esports nacionals durant aquesta estació, seguits de prop per altres nous esports que sembla que comencen a reviscolar al nostre pantà, com el surf, la vela i el motorisme aquàtic.
Però, de fet, el que més diferencia l’estiu de la resta de l’any són les seves nits. Aquelles nits al voltant d’una taula, a la terrassa del bar amb els amics, explicant històries i rient; aquelles nits a la fresca escoltant la música que ens agrada (i al volum que ens agrada); aquelles nits de gresca a les festes majors dels pobles veïns; i, sobretot, aquelles nits gaudint de les nostres festes majors, tan esperades durant tot l’any i que sempre s’acaben tan aviat. I dic festes majors, en plural, perquè des de fa uns anys la joventut cornudellenca ha anat redescobrint, a poc a poc, unes nits que quasi tenia oblidades: les nits de la festa major de Siurana, que fins no fa gaires anys era la gran desconeguda de les nostres festes. Lentament i esglaonadament, any rere any, som més els que pugem a la petita vila a gaudir de les seves nits tan especials i màgiques que només es donen durant aquests dies de festa major, amb aquell caliu personal i intransferible que només coneixem els que tenim la sort de poder o voler-les tastar.
.